dijous, 29 de març de 2018


He embolicat la meva llibreta

La meva llibreta antiga, escrostonada, desgastada pel pas del temps, tacada, amb els fulls escrits arrencats, avui, l’he embolicada. Només hi han quedat els fulls en blanc.

Fa unes quantes setmanes que la vaig deixar sense fulls escrits. A poc a poc, els he anat arrencant. Els que hi tenia havien quedat il·legibles, després de sotmetre’s a una bona galleda d’aigua freda. He decidit no arxivar-los al prestatge on conservo totes les pàgines escrites de la meva existència.  De tots els meus encerts, de tots els meus assajos de vida, de totes les meves rialles, de tots els meus plors. Els he estripat en mil bocins, quan la ràbia ha remès, i els he llençat. No els vull conservar perquè tinc la certesa que uns fulls escrits amb la tinta correguda, mai més no es podran llegir. No tindria cap sentit guardar-los. Tot i així, malgrat haver-me desfet del testimoni escrit, d'haver apartat la més mínima prova palpable d'aquests darrers deu anys, sempre queda el magatzem del cervell: la memòria. I en tinc records bonics, dels deu anys de pàgines viscudes; sí, i tant! Dono gràcies a la vida per haver-los viscut. He compartit moments intensos i d'entrega al llarg d’aquests anys sense constància escrita. Llàstima de la galleda d’aigua freda. No va estar a l’alçada d’allò viscut. No calia. Hi sobrava.

Però ja està. Ja no hi ha remei. Ha estat el que ha estat, sense possibilitat de redempció. Les tapes també han quedat tacades per la immersió a la galleda d’aigua freda. Les he deixat eixugar al sol durant aquestes darreres setmanes.

M’hauré d’apanyar amb aquesta llibreta, malgrat les tapes no siguin impol·lutes. No en tinc d’altra. Qui, amb 53 anys, té les tapes en perfecte estat?

L’he embolicada. La posaré al fons de la bossa i agafaré el tren, demà de bon matí. Espero que siguem capaços de desembolicar-la junts, sense presses i, alhora, sense cap por. La meva llibreta usada, demà l'estrenarem tu i jo. Espero que t'agradi prou, malgrat tenir les tapes tacades i arrugades. Desitjo que siguem capaços d’escriure-hi i dibuixar-hi plegats unes pàgines que, si mai cal arrencar-les, siguin dignes i prou llegibles per conservar-les, conjuntament amb les altres pàgines, a la lleixa del meu abans. I, si pot ser, que les tapes es conservin sense gaire més danys importants.

A punt per desembolicar-la a partir de demà, per escriure-hi de tu, per escriure-hi de mi i dels moments del nosaltres. Nerviosa com a la nit de reis de la infantesa.