JA HO HEM TROBAT: LA CULPA ÉS DE L’UMWERTUNG
Resposta a l’article Les dues cares del nacionalisme independentista, signat per Camil Ungureanu, professor de filosofia de
la Universitat Pompeu Fabra. El País. 31.1.2014
Que no sabeu què és l’umwertung? No us preocupeu, jo tampoc no
ho sabia. Es veu que, segons Nietzsche, es un tipus de transformació retòrica
fonamental. Que us heu quedat més aviat freds? Jo també. A partir d’aquí,
l’Ungureanu desenvolupa la teoria que l’independentisme català seria fruit
d’aquesta transformació retòrica i que, ens hem de deixar d’orgues, referèndums,
consultes, processos participatius i punyetes; el que li cal a Catalunya és una
resposta intel·ligent i constructiva. O sigui una tercera via, disfressada d’intel·ligència
i de constructivitat, oi estimat Ungureanu?
El procés independentista escocès
també estava afectat per l’umwertung?
I el canadenc? Perquè jo en tot moment vaig veure els partidaris del SÍ
defensant les bondats del SÍ i els del NO, les bondats del NO. No sé si la
retòrica que utilitzaven estava transformada i convertia “la defensa
particularista del secessionisme” o de l’unionisme “en una missió universal i
històrica de lluita per la llibertat, els drets fonamentals, i el més pur
esperit cívic”, tal com defineix el Sr. Ungureanu els “artificis discursius” de
l’independentisme català.
Després d’il·lustrar-nos amb els
estralls que l’umwertung està fent a
Catalunya (si teniu curiositat per saber els miracles discursius que l’Ungureanu
atribueix l’umwertung* regnant entre
els independentistes catalans, us els detallo al final de l’escrit,
convenientment rebatuts, un per un), segueix amb la cantarella de sempre de la
parcialitat del Govern i dels diners públics invertits en pro del
secessionisme, que no tinc ganes de comentar perquè ja cansa, per acabar dient
que Catalunya no està preparada per una consulta, que seria democràticament
precipitada.
Democràticament precipitada, amb
els anys que fa que l’esperem? La consulta, o el procés participatiu, serà un
xurro perquè en Rajoy i companyia s’han encarregat que fos un xurro -amb tots
els que es creuen progres “ciudadanos de un lugar llamado mundo” que
llegeixen El País fent-los de palmeros-,
per després poder-ne deslegitimar els resultats. No tindrà les garanties
democràtiques que volíem perquè tota aquesta colla, s’han dedicat
sistemàticament a posar-nos pals a les rodes (a la meva ciutat, Sant Adrià de
Besòs, tenim un alcalde del PSC-PSOE, en Joan Callau, que no ha volgut donar
suport a la celebració de la consulta, a qui, per descomptat, li ha agradat
molt aquest article de l’Ungureanu). Serà un xurro perquè no serà una elecció entre
el SÍ i el NO, serà una elecció entre el SÍ i els del NO disfressats dels que
no volen que votem, per por que guanyi el SÍ. No es volen posar calça curta i
sortir al terreny de joc perquè estan cagats. No volen ser adversaris, per por
de perdre, prefereixen convertir-se en enemics.
Arribats a aquest punt, farem el
que podrem, però ho farem amb il·lusió i amb ganes d’ensenyar-li al món que a
Catalunya hi ha una àmplia majoria que vol votar i els espanyols no ens ho
deixen fer amb garanties democràtiques. I el 10N, ja parlarem de quina ha de
ser la següent vinyeta.
“Catalunya necessita una resposta
intel·ligent i constructiva”? És clar que sí! Qui decideix si és intel·ligent o
no i qui decideix si és constructiva o no? En Junqueras, la Sánchez-Camacho,
l’Iceta, en Mas, en Rajoy, Nietzche o l’Ungureanu?
És senzill. Votem, comptem i ja
tenim el que Catalunya necessita. El que la majoria dels seus ciutadans decideixin.
Gràcies, senyor Ungureanu, però no necessitem cap filòsof que ens tuteli, ja
som majors d’edat.
No defallirem, malgrat Nietzche,
Ungureanu i la mare del “tanu”!
* L’umwertung, segons
l’Ungureanu, hauria obrat tres miracles discursius:
1- Hauria dotat els independentistes
no només d’una aura de messianisme democràtic sinó també d’una legitimitat
extraordinària difícil de qüestionar fins i tot pels adversaris i competidors
polítics.
Els independentistes tenim legitimitat democràtica, perquè democràticament
volem fer les coses. Les veus que fins ara hem sentit dels unionistes no tenen
cap legitimitat perquè es limiten a fer-se l’autogol. No han esgrimit ni un sol
argument per al NO, de tan ocupats com estan per negar-nos el dret a tenir un
referèndum amb garanties democràtiques, invocant la sacrosanta constitució.
2 - Pretendria dissociar la “lliure”
elecció dels catalans del seu arrelament contextual, obviant els problemes
crònics i conflictes socials.
Els catalans podran elegir lliurement i, justament perquè els
independentistes no dissociem res, estem convençuts que en el nou estat català
només ens podrà anar millor, perquè pitjor és impossible. Justament perquè no
obviem els problemes crònics i els conflictes socials volem recomençar. Quin
mal hi ha? Que ens deixin votar i si els que volem recomençar som majoria,
doncs recomencem. D’això se’n diu democràcia.
3 - Tendiria a convertir l’oponent en
enemic i a generar emocions negatives. La lògica de la superioritat moral i la
lògica de l’hostilitat, l’idealisme exacerbat i el ressentiment van junts: si
nosaltres som l’encarnació de la dignitat i la llibertat, és lògic que els
altres només poden representar l’opressió i l’explotació.
És l’estratègia de l’adversari qui l’ha convertit en l’enemic. No sé si “Madrid
és el símbol del mal i el boc expiatori que s’ha de sacrificar”, però sí que sé
que ha actuat amb una miopia política que frega l’esperpent i, per tant, s’ha
tornat ell tot solet en el mal.
