dissabte, 1 de novembre de 2014

JA HO HEM TROBAT: LA CULPA ÉS DE L’UMWERTUNG

Resposta a l’article Les dues cares del nacionalisme independentista, signat per Camil Ungureanu, professor de filosofia de la Universitat Pompeu Fabra. El País. 31.1.2014

Que no sabeu què és l’umwertung? No us preocupeu, jo tampoc no ho sabia. Es veu que, segons Nietzsche, es un tipus de transformació retòrica fonamental. Que us heu quedat més aviat freds? Jo també. A partir d’aquí, l’Ungureanu desenvolupa la teoria que l’independentisme català seria fruit d’aquesta transformació retòrica i que, ens hem de deixar d’orgues, referèndums, consultes, processos participatius i punyetes; el que li cal a Catalunya és una resposta intel·ligent i constructiva. O sigui una tercera via, disfressada d’intel·ligència i de constructivitat, oi estimat Ungureanu?

El procés independentista escocès també estava afectat per l’umwertung? I el canadenc? Perquè jo en tot moment vaig veure els partidaris del SÍ defensant les bondats del SÍ i els del NO, les bondats del NO. No sé si la retòrica que utilitzaven estava transformada i convertia “la defensa particularista del secessionisme” o de l’unionisme “en una missió universal i històrica de lluita per la llibertat, els drets fonamentals, i el més pur esperit cívic”, tal com defineix el Sr. Ungureanu els “artificis discursius” de l’independentisme català.

Després d’il·lustrar-nos amb els estralls que l’umwertung està fent a Catalunya (si teniu curiositat per saber els miracles discursius que l’Ungureanu atribueix l’umwertung* regnant entre els independentistes catalans, us els detallo al final de l’escrit, convenientment rebatuts, un per un), segueix amb la cantarella de sempre de la parcialitat del Govern i dels diners públics invertits en pro del secessionisme, que no tinc ganes de comentar perquè ja cansa, per acabar dient que Catalunya no està preparada per una consulta, que seria democràticament precipitada.

Democràticament precipitada, amb els anys que fa que l’esperem? La consulta, o el procés participatiu, serà un xurro perquè en Rajoy i companyia s’han encarregat que fos un xurro -amb tots els que es creuen progresciudadanos de un lugar llamado mundo” que llegeixen El País fent-los de palmeros-, per després poder-ne deslegitimar els resultats. No tindrà les garanties democràtiques que volíem perquè tota aquesta colla, s’han dedicat sistemàticament a posar-nos pals a les rodes (a la meva ciutat, Sant Adrià de Besòs, tenim un alcalde del PSC-PSOE, en Joan Callau, que no ha volgut donar suport a la celebració de la consulta, a qui, per descomptat, li ha agradat molt aquest article de l’Ungureanu). Serà un xurro perquè no serà una elecció entre el SÍ i el NO, serà una elecció entre el SÍ i els del NO disfressats dels que no volen que votem, per por que guanyi el SÍ. No es volen posar calça curta i sortir al terreny de joc perquè estan cagats. No volen ser adversaris, per por de perdre, prefereixen convertir-se en enemics.

Arribats a aquest punt, farem el que podrem, però ho farem amb il·lusió i amb ganes d’ensenyar-li al món que a Catalunya hi ha una àmplia majoria que vol votar i els espanyols no ens ho deixen fer amb garanties democràtiques. I el 10N, ja parlarem de quina ha de ser la següent vinyeta.

“Catalunya necessita una resposta intel·ligent i constructiva”? És clar que sí! Qui decideix si és intel·ligent o no i qui decideix si és constructiva o no? En Junqueras, la Sánchez-Camacho, l’Iceta, en Mas, en Rajoy, Nietzche o l’Ungureanu? 

És senzill. Votem, comptem i ja tenim el que Catalunya necessita. El que la majoria dels seus ciutadans decideixin. Gràcies, senyor Ungureanu, però no necessitem cap filòsof que ens tuteli, ja som majors d’edat.

No defallirem, malgrat Nietzche, Ungureanu i la mare del “tanu”!

* L’umwertung, segons l’Ungureanu, hauria obrat tres miracles discursius:

1- Hauria dotat els independentistes no només d’una aura de messianisme democràtic sinó també d’una legitimitat extraordinària difícil de qüestionar fins i tot pels adversaris i competidors polítics.

Els independentistes tenim legitimitat democràtica, perquè democràticament volem fer les coses. Les veus que fins ara hem sentit dels unionistes no tenen cap legitimitat perquè es limiten a fer-se l’autogol. No han esgrimit ni un sol argument per al NO, de tan ocupats com estan per negar-nos el dret a tenir un referèndum amb garanties democràtiques, invocant la sacrosanta constitució.

2 - Pretendria dissociar la “lliure” elecció dels catalans del seu arrelament contextual, obviant els problemes crònics i conflictes socials.

Els catalans podran elegir lliurement i, justament perquè els independentistes no dissociem res, estem convençuts que en el nou estat català només ens podrà anar millor, perquè pitjor és impossible. Justament perquè no obviem els problemes crònics i els conflictes socials volem recomençar. Quin mal hi ha? Que ens deixin votar i si els que volem recomençar som majoria, doncs recomencem. D’això se’n diu democràcia.

3 - Tendiria a convertir l’oponent en enemic i a generar emocions negatives. La lògica de la superioritat moral i la lògica de l’hostilitat, l’idealisme exacerbat i el ressentiment van junts: si nosaltres som l’encarnació de la dignitat i la llibertat, és lògic que els altres només poden representar l’opressió i l’explotació.

És l’estratègia de l’adversari qui l’ha convertit en l’enemic. No sé si “Madrid és el símbol del mal i el boc expiatori que s’ha de sacrificar”, però sí que sé que ha actuat amb una miopia política que frega l’esperpent i, per tant, s’ha tornat ell tot solet en el mal.