diumenge, 24 de gener del 2016

A la nova república catalana garantirem els drets dels infants, oi?
2/6 Històries i denúncies sobre casos, malauradament, ben reals

No ens esquincem les vestidures davant les denúncies públiques del mal funcionament del Sistema de Protecció a la Infància. L’article d’en Carlos González Ens prenen els fills!, publicat a l’ARA criatures l’agost de 2013, va aixecar molta polseguera entre els professionals del sector i entre les persones benpensants, en general. És cert que les persones amb fills, i dificultats econòmiques per tirar endavant, tenen por de demanar ajuda a Serveis Socials. En comptes de criticar qui ho diu en veu alta, potser que esbrinem com és que les famílies tenen aquesta percepció.
No arrufem el nas quan la Tina Vallès, coneixedora d’una història de vulneració de drets en l’àmbit de protecció a la infància, publica un article a VilaWeb titulat, també l'agost de 2013, Els nens desemparats . Mirem de saber què hi ha de veritat, per canviar-ho, perquè no es pugui repetir, en comptes d’exhibir corporativisme i auto lament dels professionals, i absolutisme dels polítics.
No fem veure que es tracta d’un error el que varen fer amb el Marcel, el protagonista de la novel·la basada en el seu cas, Cent trenta-sis dies al niu del cucut, publicat l'octubre de 2015, que he escrit jo mateixa, donant-li veu. No neguem l’evidència, el que varen fer amb ell és prepotència i arbitrarietat d’uns tècnics. No diguem que va tenir mala sort. Mala sort? Si no fes plorar, faria riure. Us imagineu aquesta afirmació en qualsevol altre àmbit? Què us semblaria que un enginyer digués que un pont ha caigut per mala sort, que en realitat la majoria de ponts no cauen?
No ens auto enganyem pensant que alguna cosa devia haver fet malament el pare de la Maragda, Francisco Cárdenas, i que ens l’amaga quan ens explica al seu llibre Es mi hija com els tècnics de l’Administració li varen prendre la seva filla, amb traïdoria. No fotem! No hi ha cap acte que presumptament haguessin comès el pare o la mare acollidors de la Maragda que justifiqui que a la Maragda li prenguin els seus pares sense ni tan sols poder acomiadar-se’n, sense possibilitat de mantenir-hi cap contacte i, en sec, li robin tots els records dels seus primers anys de vida.
Preguntem-nos com és que els professionals del sistema de protecció de menors menystenen sistemàticament els sentiments dels infants, i els canvien de casa com es canvien de magatzem les caixes de Coca-cola, quan llegim l’esfereïdor relat de Pongamos que son Pablo y Alberto, de Maria Laura Prado Sanchez.
No ho estem fent bé. Hi ha jutges que, en algunes de les seves sentències, han parlat de “fracàs del sistema”. L’exdegana del Col·legi d’Advocats, Sílvia Giménez Salinas, advocada de família i infància també ha topat amb la intransigència absurda de l’Administració i deixa clares les seves conclusions després d’haver conegut molts casos d’infants pretesament protegits mitjançant una tutela i separació dels seus familiars, en el pròleg de Cent trenta-sis dies al niu del cucut, que ara esmentava. Alguns directors de centres escolars amb qui he pogut contactar, relaten les “retirades” d’infants a les escoles, horroritzats pels arguments en els quals es basen els informes justificatius i per la desproporció de la mesura de separació dels fills dels seus pares.

No em digueu que el Marcel, la Maragda, el Pablo i l’Alberto són excepcions i que han tingut mala sort. La Gemma, la Jeni, l’Illya, la Jasmine, el Kevin, la Sandra, la Maria, l’Àlec, la Marina, la Jana, el Marc, la Laura, l’Ona, l’Àlex, la Raquel i un llarg etcètera d’infants i adolescents tutelats per l’Administració que he conegut directament, o a través dels seus familiars, durant els nou anys que he treballat en el sistema, també són excepcions? A mi em semblen massa excepcions, massa errors i massa mala sort. I, sobretot, em sembla que aquestes excepcions, errors i males sorts, tenen massa comuns denominadors per considerar-los només excepcions d’un sistema que sí que funciona.





Article 2, d'una sèrie de 6 articles, sobre el sistema de protecció a la infància de Catalunya. Tots publicats en el blog TRES14SETZE. Gener de 2016

diumenge, 17 de gener del 2016

A la nova república catalana garantirem els drets dels infants, oi?
1/6. Capacitat d’autocrítica imprescindible.

Tenim davant una ocasió d'or per revisar allò que no ha funcionat fins ara, tenim un país en construcció. No dubto que encaminarem les accions de la nova república catalana a promoure i preservar el respecte als Drets Humans, així com el respecte a la dignitat i altres drets subjectius dels individus, de les organitzacions civils, de les entitats i de les institucions públiques i partits polítics, a garantir-ne l'autonomia i la imparcialitat en el tracte. Entenc que tampoc no ens oblidarem dels drets dels infants i llurs famílies.

Espero que el ‘sempre s'ha fet així’ i el ‘canviar-ho és massa complicat’ no ens serveixin d’excusa per evitar l’urgent debat del sistema protecció a la infància actual que pot donar cobertura a la vulneració dels drets dels menors d'edat i les seves famílies, sota els subterfugis de ‘protecció a la infància’ i 'preservació del dret superior de l'infant'.

Confio que tindrem prou capacitat d'autocrítica per veure que no ho estem fent bé. Hem heretat el model espanyol, dels temps en què es prenien els nens de les famílies amb pocs recursos, amb enganys, per donar-les a famílies benestants. Ara no es fa amb enganys, es fa amb informes signats però, massa sovint, amb justificacions èticament reprovables, on hi caben desemparaments mancats de qualsevol rigor jurídic, que no garanteixen els drets dels ciutadans.

Molts dels agents que intervenen al sistema de protecció a la infància, a casa nostra, saben que li cal una revisió profunda. Alguns -certament, pocs- ho diuen en veu alta, altres, només en veu baixa. També hi ha un col·lectiu de professionals, tècnics d'infància, que està convençut que ha vingut a aquesta vida amb la missió de salvar nens. No està a les mans de cap persona ni institució, el canvi. Només vindrà si totes les parts implicades creuen que és necessari. Cal una reflexió de totes i cadascuna de les persones i institucions implicades per canviar l'ordre de les prioritats.

Això no va de dretes o esquerres. D'aquests o d'aquells. Va de sistemes que han arrossegat tics de l'antigor. De professionals que actuen arbitràriament, i de polítics carregats de bones intencions que no gosen contradir les decisions suposadament tècniques, malgrat el seu sentit comú els digui que allò no té ni cap ni peus. De professionals boníssims que busquen i no troben solucions a l'entorn que evitin haver de treure els infants de casa seva, i de polítics que no han sabut crear una veritable xarxa d'ajudes a les famílies vulnerables. De falsejar els informes, subjectivant-los des d’una mirada contaminada de professionals que creuen que tenen la missió de salvar infants, un paper que ningú no els ha atorgat, però que ells s’atribueixen i al sistema ja li va bé. De mitges veritats o mentides explicades, i escrites moltes vegades, que acaben esdevenint una veritat incontestable, sense cap prova. De confusió de risc amb dany. De polítics que miren cap a una altra banda, perquè canviar això 'és molt complicat'. De professionals que tenen por d’alçar la veu, perquè al cap i a la fi, aquest sistema els proporciona el seu modus vivendi. Va de por, de comoditat, de menysteniment, de corporativisme absurd, de tenir canviades les prioritats... 

No pot ser que invertim més diners a buscar nous pares per als infants que a donar ajudes i eines a les famílies dels infants, que evitin separacions absurdes i traumàtiques.

El sistema ha de preveure mecanismes per protegir els infants i adolescents víctimes de maltractaments per acció o per omissió. És clar que sí. La maldat existeix. Hi haurà casos en què caldrà treure l'infant de la seva família, quan hi hagi maltractament provat o amb suficients indicis. Alerta, però, a confondre risc amb dany. Estem obligats a trencar-nos les banyes per esgotar totes les solucions possibles (cal dotar els serveis socials del territori amb veritables i suficients recursos), despullar-nos de prejudicis i tractar d'entendre la diferència. Cal estudiar cas per cas. La separació d'un infant de la seva família ha de ser el darrer recurs.

Amb la protecció a la infància no s’hauria de poder fer oposició ni grans titulars. El risc 0 no existeix enlloc, en cap àmbit. No suportem el titular d’una desgràcia d’un infant a casa seva i, malauradament, podem anar a dormir tranquils, mentre hi ha 2.500 nens, doblement desemparats, que cada nit se’n van a dormir en un llit d’un centre residencial de la xarxa de protecció a la infància.

Alguna cosa no funciona i fa que treballem amb por i menystinguem els sentiments de les persones a qui diem que ajudem.

Hem de deixar de banda el corporativisme d'alguns dels professionals que formen part al sistema de protecció a la infància i l’absolutisme d’alguns polítics. Hem de posar-nos a treballar per dissenyar un sistema on no hi càpiguen de prejudicis, on s’escolti els infants, on hi hagi garanties jurídiques i processals, on s’aposti per ajudar els pares a ser pares dels seus fills i els fills a conviure amb les mancances dels seu pares i no a buscar-los nous pares, on no es gastin tants diners creant i mantenint places de centres residencials d’acció educativa i se’n gastin més a crear ajudes efectives a pares que tenen dificultats, on no es confongui risc amb dany i s’ajudi a esvair riscos, no donant per fet que els riscos han de comportar danys.

El marc teòric de protecció a la infància diu que l’internament d’un infant o adolescent en un centre residencial ha de ser el darrer recurs, però la realitat és tossuda i els fets i les estadístiques demostren que no és així a casa nostra, i a la resta de l’Estat espanyol, tampoc. De fet, els sistemes d’aquí i d’allà no difereixen gaire, per no dir gens.

Deixem de fer veure que no veiem què passa. Els professionals deixeu de sentir-vos atacats corporativament i els polítics deixeu d’actuar amb l’absolutisme d’estàs amb mi o estàs en contra meva. Això no és culpa de ningú en particular però sí de tots, col·lectivament, com a parts d’un sistema que no rutlla. Falta autocrítica, sense sentir-se atacat a la pròpia integritat professional. Alcem la veu. Perdem la por de dir, en veu alta, allò que molts dels que treballen o hem treballat al sistema diem, en veu baixa. Arremanguem-nos per girar com un mitjó les prioritats en el sistema de protecció a la infància. No pot ser que un país com Catalunya, al segle XXI, tingui les xifres d’infants ingressats en centres que té. Aixequem la vista, Pirineus enllà, i fem la comparativa de percentatges. Ens adonarem que les nostres xifres són alarmants, que alguna cosa no estem fent bé. I ja posats a mirar Pirineus enllà, copiem d’altres sistemes que, si tenen percentatges de desemparaments, tuteles i ingressos en centres sensiblement més baixos, són -sens dubte- molt més respectuosos amb les necessitats afectives dels infants i les seves famílies, i no escatimen recursos per evitar la separació.



Article 1, d'una sèrie de 6 articles, sobre el sistema de protecció a la infància de Catalunya. Tots publicats en el blog TRES14SETZE. Gener de 2016

"Els infants necessitem totes les peces dels LEGO de la nostra vida. Si se'ns perden peces, ja no es pot muntar del tot bé." Marcel

Cent trenta-sis dies al niu del cucut. Edicions Carena - Acidalia.
Quan el Gerard i el Marcel es van conèixer, a partir de l'afer de la llibreta recuperada, de seguida es van fer amics. Van intercanviar-se una pila de correus electrònics. Un dia, la Clara, sense voler però també sense evitar-ho -com fan sovint els pares i mares, encara que no ho vulguin reconèixer- va entrar al compte de correu del seu fill Gerard i els va descobrir. Va llegir-se'ls d'una tirada, sense poder treure la vista de la pantalla: vint-i-tres correus i vint relats que els dos amics havien intercanviat. 

El recull de correus creuats entre el Gerard i el Marcel, de setembre de 2013 a juliol de 2014, i els relats que en Marcel regala al seu amic, deixen al descobert les misèries d'una maquinària perversa que es perpetua a si mateixa sense aparent possibilitat de control. El sistema de protecció de menors, necessari i útil per a uns, abominable i vulnerador de drets fonamentals, per a uns altres, és qüestionat sovint per qui més el coneix, però rarament ningú no en vol parlar.
És un llibre de lectura fàcil, el format d'intercanvi de correus el fa molt àgil. La digestió d'aquests escrits, però, serà difícil per la inevitable conclusió que el nostre sistema de protecció a la infància, de vegades, no protegeix gaire.

Els relats que el Marcel envia al Gerard, on hi explica les vivències de la quotidianitat dels centres residencials d'atenció a la infància, converteixen aquesta novel·la de ficció basada en un cas real, en un testimoni valuós de com els infants i adolescents que han d'anar a viure en un centre residencial no se'n senten gaire, de protegits. Més aviat senten que els obliguen a perdre peces del seu LEGO i, després, ja no el podran muntar del tot bé. En nom d'una suposada protecció, se'ls vulneren drets i els professionals prenen decisions menystenint el seu patiment i els dels seus familiars. 

És, també, la història de l’amistat que creix entre dos preadolescents, quan un li explica a l’altre la seva lluita per poder viure amb el seu pare. 
Es converteix en una esmena (gairebé) a la totalitat a l'actual sistema administratiu i el judicial de protecció a la infància, a casa nostra. El nostre sistema d’ensenyament també hi queda greument tocat. 

En Marcel i en Gerard es resisteixen a ser tractats com a objectes, reclamen la seva condició de subjectes. Esbudellen sense pietat i sense pèls a la llengua, en un llenguatge propi de dos preadolescents, la societat que els tracta indignament, que confon ser petit amb ser imbècil.
Autora:
Ceneta Pi i Vendrell (Barcelona, 1965)
Viu a Sant Adrià de Besòs, la seva ciutat d’adopció, des de 1997. És funcionària, administrativa, a la Generalitat de Catalunya. Ha desenvolupat la seva tasca professional, des de 1987, en diferents departaments: a Salut, Ensenyament, Presidència, Benestar Social (durant 9 anys a la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència) i, actualment, a Justícia.
Ha obtingut l’accèssit de Sant Adrià del concurs de contes curts Paraules d’Adriana, organitzat per l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, dos anys consecutius: el 2009, Xa edició, amb el relatLa foto i, el 2010, XI edició, amb el relat L’esquela.
Escriu els seus pensaments, no tan sovint com voldria, al seu blog TRES14SETZE
Com a autora d'aquesta novel·la, ha participat en diversos debats. Entre ells:

Debat sobre protecció a la infància a Catalunya (dia 10 de novembre de 2015 al Pati Llimona, amb la participació de Francisco Cárdenas, president d'APRODEME, Associació de defensa del menor, de Sílvia Giménez Salinas, exdegana de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona (ICAB) i advocada especialitzada en infància i família, i la pròpia autora

Nous models de família (dia 18 de novembre a l'ICAB, Programa Comissió per la igualtat de Drets i dels nous models de Família), amb la participació de la magistrada de família Elena Farré Trepat i Montserrat Fernandez Garrido, advocada i presidenta de la Comissió organitzadora de l'ICAB, i la pròpia autora.

Mitjans de comunicació: