dilluns, 29 de febrer de 2016

A la nova república catalana garantirem els drets dels infants, oi?
6/6 - Els infants ja en tenen una, de família, la seva.

A la vista dels molts diners que s’inverteixen en places de CRAE, i dels pocs que s’inverteixen en la intervenció directa en el si de les famílies, és fàcil concloure que el sistema no té com a objectiu principal el benestar de l’infant sense separar-lo de la seva família, intentant millorar les habilitats parentals escasses o altres problemes, en base a l’amor que els pares biològics senten pels fills i els fills pels pares, sinó proporcionar uns altres pares als nens.

L’escassa periodicitat de les visites dels infants tutelats amb els seus pares biològics, tampoc no sembla el millor camí per mantenir el vincle pares-fills, amb l’objectiu posat en el retorn dels infants a la seva família biològica, que la Llei diu perseguir.

Es tracten pares i fills per separat, com si no formessin part d’un tot, anomenat família. Se ‘salva’ els fills, separant-los de sons pares i es deixen els pares a l’estacada, amb uns plans de treball impossibles de complir sense ajuda. No ho sabem fer. La factura emocional és grandiosa. I la factura emocional acaba essent factura social. Quan s’assegura que en un centre residencial de la xarxa de protecció a la infància o en una família aliena un infant té cobertes totes les seves necessitats afectives, s’està mentint. Per al nen i per a la família és molt més beneficiós resoldre la situació de desprotecció sense que el nen sigui separat del seu entorn. Per a la pervivència del sistema, tal vegada no! Tot l’entramat del Sistema de Protecció a la Infància se sosté en la idea que un menor guardat per l’Administració està assistit moralment i material, perquè el pensament contrari enderrocaria els pilars del sistema.



Article 6, d'una sèrie de 6 articles, sobre el sistema de protecció a la infància de Catalunya. Tots publicats en el blog TRES14SETZE. Gener de 2016

diumenge, 28 de febrer de 2016

A la nova república catalana garantirem els drets dels infants, oi?
5/6 - Els infants no són objectes, són subjectes. Sobren places de centres i falten ajudes reals, al territori, per a les famílies

El nostre sistema de protecció a la infància ha d'aconseguir que només es treguin els infants de casa seva com a darrer recurs, havent exhaurit totes les possibilitats d'ajudar la família sense separar-los dels seus fills o, és clar, en casos flagrants, amb indicis clars de maltractaments per acció o per omissió. No ens oblidem que la maldat existeix. Hi ha pares que fan mal als seus fills i hi ha policies que es deixen subornar i polítics corruptes i un llarg etcètera de coses a la nostra societat que no funcionen com haurien de funcionar. Però aquests casos són minoria, la majoria de pares a qui han retirat la tutela dels seus fills no responen a aquest perfil. Més aviat són persones que estimen molt els seus fills però necessiten ajuda perquè tenen dificultats vitals que comporten conseqüències no volgudes que afecten els fills, però, tot i així, els fills volen viure amb la seva família, malgrat les dificultats. De vegades, senzillament són famílies que tenen un model relacional o vivencial que difereix de l’estàndard i la nostra societat no està disposada a tolerar-lo. Com a societat, tenim el llistó molt amunt pel que fa a errors i perills, quan es tracta de les famílies i, en canvi, tenim la màniga molt ample quan aquests errors o perills venen d’actuacions de l’Administració.

SOBREN  PLACES de centres residencials d'acció educativa i FALTEN RECURSOS per treballar amb les famílies i ajudar-les de veritat. SOBREN PROFESSIONALS DE DESPATX i FALTEN PROFESSIONALS DE CARRER, DE BARRI, DE TERRITORI.

Els fills no són propietat dels pares, asseveren veus que aproven l’actual sistema. Hi estem d’acord. Però tampoc no són propietat de l’Administració. No són objectes, són subjectes. Els seus drets estan recollits a la Convenció dels Drets dels Infants i a la Llei dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència, aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya, l’any 2010. 

Lamentablement, la descripció d’aquests drets és general i les bones voluntats polítiques i legislatives cal saber-les dotar dels recursos necessaris, per part dels polítics, i implementar amb professionalitat, rigor i imparcialitat, per part dels tècnics. No dic que no n’hi hagi que ho facin, però fins i tot els bons professionals que fan la feina amb rigor, ho tenen magre, el sistema empeny al desemparament, perquè no està ben dotat de recursos d’ajuda real i efectiva a les famílies, de proximitat, al territori.

L’interès superior de l’infant, en què es basen totes i cadascuna de les resolucions de desemparament i tutela, no existeix. Existeix l’interès de cada infant, que serà diferent del d’un altre infant.

La llei preveu que els infants de certa edat o cert grau de maduresa siguin escoltats, però no sempre se'ls escolta. I, sovint, quan es fa és per poder dir que s’ha fet, si el que l’infant diu no quadra amb el que el professional pensa, com a molt, se’l sent; no se l’escolta.

En el nostre sistema de protecció a la infància els infants i adolescents són ‘usuaris’, les seves circumstàncies ‘expedients’ i la resta, el ‘sistema’. Hi ha un menyspreu per com se senten realment els infants i adolescents, no se’ls escolta, ni se’ls mira; se’ls llegeix. Els professionals es passen llargues hores redactant informes, però pocs aixequen la mirada per mirar-se els infants i escoltar-los veritablement.



Article 5, d'una sèrie de 6 articles, sobre el sistema de protecció a la infància de Catalunya. Tots publicats en el blog TRES14SETZE. Gener de 2016

A la nova república catalana garantirem els drets dels infants, oi?
4/6 - Retirada de tutela per pobresa

Des de l’Administració s’assegura que no es retira, en cap cas, la tutela als pares per pobresa. És cert que aquesta és la teoria i les bones voluntats polítiques i legislatives voldrien que així fos. Però si la falta de recursos econòmics comporta que un nucli familiar no tingui sostre, l’Administració sí que retira els infants de la família, en comptes de proporcionar-los una habitatge en lloguer social i ajuda econòmica. Llegiu la història del Marc i l’Ona i la seva mare, la Montse, que se’m va acostar, després d'un dels actes de difusió del llibre Cent trenta-sis dies al niu del cucut i digueu-me si no és així.

La seva història s’assembla a moltes altres històries que he conegut. Una mare que no té recursos econòmics i una Administració incapaç d'ajudar-la a sortir del pou. La necessitat econòmica l’obliga a viure coses, amb els seus fills, que tots estaríem d’acord que no són les millors per a dos infants i, a resultes d’això, li tutelen els fills.

La Montse ha retornat a Catalunya el novembre de 2015, amb una mà davant i una altra darrera. 

La Montse és catalana, té 36 anys, mare del Marc, de 12 anys, i de l’Ona, de 10.

Després de separar-se del pare dels seus fills, fugint de la violència domèstica, no tenia prou recursos econòmics per sobreviure tots tres. El pare de l’Ona i el Marc va incomplir, des del primer dia, la seva obligació de contribuir econòmicament en la manutenció dels fills.

No va tenir altre remei que anar a viure al pis de la seva mare (i àvia del Marc i l’Ona) amb qui mai no hi havia tingut gaire bona relació. La Montse explica que la seva mare tenia un model educatiu rígid, amb càstigs físics freqüents, quan ella era petita.

En un mateix pis varen haver de conviure la Montse, el Marc i l’Ona i, també, la mare de de Montse, la seva nova parella i l’avi de la Montse, que estava impedit.

Els tractes eren que la Montse es cuidaria de l’avi, a canvi de poder viure tots tres al pis.

La convivència es va fer molt difícil i la tendència als càstigs físics per part de la mare de la Montse, i àvia de l’Ona i el Mar, va tornar a aflorar.

Fa dos anys, després d’un episodi de violència, la Montse va denunciar la seva mare i va agafar els seus fills, l’Ona, de 8 anys, i el Marc, de 10, i va fugir. Va confiar que, entre la xarxa de les seves amistats, la majoria dels quals havien anat a viure fora de Catalunya, trobaria algú que l’ajudés momentàniament i, a partir d’aquí, buscar una feina per tirar endavant.

El Marc, l’Ona i la seva mare, varen començar un periple per l’Estat espanyol, vivint temporalment, en diferents comunitats autònomes, sempre recorrent a l’ajuda dels amics que la Montse hi tenia. Finalment es varen establir en una comunitat autònoma. Les coses no els varen anar bé i varen acabar anant a viure a una casa d’acollida, tots tres, on varen haver de conviure amb persones alcohòliques, esquizofrèniques i viure situacions horribles.

Sense gaire ajuda efectiva per part dels serveis socials, més enllà de l’assistencialisme de donar-los un sostre en una casa d’acollida, la Montse es va haver d’espavilar. Mentre l’Ona i el Marc eren a l’escola, ella feia tot tipus de feines en l’economia submergida, per sobreviure i poder menjar. Alguns coneguts seus la varen posar en contacte amb associacions que els ajudaven, va despertar un corrent de solidaritat entre coneguts i amics, per ser una mare lluitadora que feia el que fos per tirar endavant amb els seus fills i no deixar-los desatesos.

Varen aconseguir sortir de la casa d’acollida per anar a viure a casa d’un amic que li va fer un oferiment aparentment desinteressat. La Montse s’hi va agafar de seguida, volia evitar que els seus fills haguessin de conviure amb les dures situacions diàries de la casa d’acollida. Va resultar, però, que l’oferiment no era tan desinteressat. Ell volia d’ella més coses que una simple amistat. La Montse no s’hi va avenir i ell els va fer fora de casa. La ràbia també el va fer anar a serveis socials a explicar que la Montse maltractava els seus fills.

Aleshores sí, els serveis de protecció a la infància varen fer el que massa sovint fan. ‘Salvar’ nens i deixar els pares i/o les mares dels nens a la seva sort. Varen tutelar el Marc i l’Ona i els varen ingressar en un centre de protecció a la infància. La Montse els podia anar a veure sovint.

La Resolució de desemparament i tutela urgent del Marc i l’Ona diu, al final de la seva part expositiva, el següent:

Ante todo lo expuesto, los menores se encuentran en una situación de total vulnerabilidad, la madre de los menores carece de recursos económicos, de red de apoyo familiar, cambios de residencia frecuentes, dependencia de otras persones para subsistir... situación que no garantiza un desarrollo normalizado de los menores, con sus necesidades básicas sin cubrir, encontrándose en total desprotección.

Entretant, la Montse va trobar una feina a casa d’un senyor vidu, que tenia un nen petit i ell era sovint fora de casa. Es tractava d’una feina de 24 hores. La Montse es quedava a viure a la casa, interina, i cuidava el nen, quan el pare no hi era. El senyor vidu coneixia les intencions de la Montse de recuperar els seus fills i estava d’acord amb que els seus fills anessin també a viure a casa seva, que era prou gran per a tots.

A la Montse se li va obrir el cel. Tenia una feina i una llar per als seus fills. Convençuda que els podria recuperar, va notificar la seva nova situació i canvi de circumstàncies als serveis de protecció a la infància, que li havien pres la tutela dels seus fills, feia un any.

Els serveis d’atenció a la infància de la comunitat autònoma que havien tutelat l’Ona i el Marc no varen fer mai la visita domiciliària que havien anunciat per parlar amb el la persona que li havia ofert feina i sostre i comprovar que les condicions de l’habitatge eren bones i la nova situació podia garantir l’estabilitat del Marc i l’Ona, amb la seva mare.

El requisit previ per retornar-li la tutela dels seus fills, era comprovar la idoneïtat de condicions de l’habitatge on haurien de viure els infants i assegurar-se que tenien recursos suficients per tirar endavant amb certa estabilitat.

En comptes de realitzar la visita domiciliària anunciada, els serveis de protecció a la infància de la comunitat autònoma estaven preparant el retorn del Marc i l’Ona a Catalunya, a casa l’àvia, d’on varen fugir amb la seva mare, a causa de la violència que hi havia. El Marc va suplicar als Serveis de protecció a la infància que no els portessin a casa l’àvia. Ell recordava com l’àvia li havia fet viure coses horribles, el temps que varen viure junts. Ningú no li va fer cas. Varen preferir fer cas a l'home que els havia fet fora de casa seva i a l'àvia materna. Al Marc, un noi de 10 anys, no van considerar necessari escoltar-lo.

A traïció, i sense ni tan sols donar l’oportunitat d’un comiat, varen obligar el Marc i l’Ona a retornar a Catalunya, amb l’àvia.

La Montse es va quedar sola i enfonsada. La vivència del Marc i l’Ona, no he tingut l’oportunitat de conèixer-la, però me la puc imaginar perfectament. Varen passar de veure a la seva mare sovint, tot i ser al centre d’acció educativa, tenien permeses les visites freqüents, a quedar-se sense saber res de la seva mare, d’un dia per l’altre, havent d’anar a viure amb l’àvia, a Catalunya, en contra de la seva voluntat.

He vist dibuixos i manuscrits del Marc i l’Ona que deien coses fantàstiques a la Montse. M’ha quedat gravada al cervell una frase que li deia el Marc “ets una mare que mai no tira la tovallola”. També he vist còpia d’un manuscrit del Marc que suplicava als Serveis de Protecció de Menors que no el portessin a casa l’àvia.

L’única alternativa per recuperar el contacte amb els seus fills, li deien des del servei de protecció a la infància de la comunitat autònoma que ostenta la tutela del Marc i l’Ona, era establir-se a Catalunya i empadronar-s’hi.

La Montse, empesa pel desig de retrobar el Marc i l’Ona, ha vingut a Catalunya. No té cap lloc per viure. No té cap ingrés. Necessita estar empadronada. A Catalunya no hi té ningú que pugui o vulgui ajudar-la a sortir del pou.

Des de juliol de 2015, la Montse i els seus fills ni s’han pogut veure ni han pogut parlar, per prohibició expressa dels tècnics del servei de protecció a la infància de la comunitat autònoma, en connivència amb els tècnics de Catalunya que fan el seguiment de l’acolliment del Marc i l’Ona, al domicili de l’àvia materna. Fins que la Montse no tingui el certificat d’empadronament, no es plantegen ‘concedir-li’ cap contacte amb els seus fills.

Ara la Montse és a pocs quilòmetres d’on viuen els seus fills però no els pot veure ni parlar-hi perquè no està empadronada a Catalunya. No està empadronada perquè no té habitatge. No té habitatge perquè no té feina. No té feina perquè en busca i no en troba.

No es desempara ningú per pobresa? N’estem segurs?

No hagués estat més natural, fàcil i econòmic concedir un ajut de lloguer social a la família? I fer una feina d'inserció laboral i suport psicològic a la Montse. Fins i tot, d’habilitats parentals, si hi havien detectat mancances.

La factura emocional de la Montse, el Marc i l’Ona, gràcies al fantàstic sistema de protecció que ‘salva’ nens, bo i enfonsant-los a ells i a la seva mare i/o pare, és enorme.

La factura social, incalculable.

La factura econòmica, astronòmica.

Si els diners que serveis socials (d’aquí i d’allà) ha invertit fent aquesta xapusa, i aquesta tortura, per al Marc, l’Ona i la Montse, els haguessin invertit pagant-los un pis de lloguer social, per a la mare i fills, en tindrien per pagar el lloguer de 20 anys, i amb el sostre garantit, us asseguro que les carències i la dependència de terceres persones per a subsistir no haguessin existit. Feu l’exercici. Sumeu què costen tres places d’un centre d’acollida per a tots tres, el temps previ al desemparament del Marc i l’Ona, sumeu-hi després què costen dues places de CRAE per als dos germans durant un any i, després, sumeu-hi l’ajuda que rep l’àvia per guardar els seus néts, des de fa set mesos.

I si, a sobre, l’Administració hagués ofert a la Montse algun curs de reciclatge per aprendre algun ofici, o obtenir algun títol que li obrís perspectives laborals i hagués trobat una feina que no fos precària i ni en diner negre, potser ara mateix ja no els caldria cap ajuda de l’Administració.


I el Marc i l’Ona serien amb la seva mare i tindrien una vida, potser amb alguna estretor econòmica, però amb les necessitats emocionals ben cobertes.





Article 4, d'una sèrie de 6 articles, sobre el sistema de protecció a la infància de Catalunya. Tots publicats en el blog TRES14SETZE. Gener de 2016

divendres, 26 de febrer de 2016

Benvolguda infermera anònima,

Vull fer-te notar el disgust que em varen provocar les teves paraules injustes i to inadequat que vares utilitzar per adreçar-te a mi, ahir al vespre, a l’hora dels sopars, quan jo et vaig venir a preguntar per l’alimentació del meu pare.

Ahir al matí, concretament a les 10:51, la meva germana que s’havia ocupat de perseguir a la doctora durant el matí, ens va fer arribar un whats que deia exactament així:

Ha passat la doctora. Provaran de donar al pare alguna cullerada de menjar tipus iogurt/gelatina i a veure què passa... si poc a poc ho va tolerant millor. I aigua amb espessant. Amb la hipòtesi que la broncoaspiració és puntual. Si no funciona pot ser un problema de deglució i en aquest centre no tenen fisios que treballin aquest tema i sempre queda la possibilitat de posar sonda amb aliments.
El sèrum té nutrients bàsics... però que a una hora o altra cal incorporar l’alimentació oral.
No hem de donar al pare cap menjar nosaltres!! Ho han de fer les infermeres per monitoritzar el que passa.
I el mateix amb l’aigua. Que li donaran amb espessant. Si triguen a venir (el personal auxiliar) per l’aigua el màxim que podem fer els familiars és mullar-li la boca amb una gassa amb aigua.

Comprendràs que, amb aquestes instruccions donades directament per la doctora a la meva germana i que tot seguit ens va traslladar a nosaltres, a mi ni se m’acudís de provar de donar-li una sola cullerada de res al meu pare.

Jo, senzillament, et venia a preguntar si allò que havia dit la doctora que faríeu, de provar de donar-li menjar al meu pare, ho havíeu fet i com havia anat. I em vaig trobar amb tu que, injustament, em vares tirar la cavalleria per sobre i em vares acusar de no voler que el meu pare tiri endavant i vares afirmar que els familiars ens neguem a alimentar-lo. Poca broma, amb les acusacions!

Aquestes paraules desafortunades i aquest tracte injust no me’l mereixo, ni jo ni cap dels familiars preocupats per la salut d’algun pacient, quan els malentesos, que deixa’m dir-te que no són pocs els que hem pogut detectar des que els meus pares són ingressats aquí, són provocats per la manca de comunicació entre el propi personal del centre hospitalari.

Entenc que tu vas atrafegada. Entenc que tots i totes hi aneu. Entenc que cadascú té la seva manera de fer. Entenc que teniu una ratio de malalts molt elevada, es nota d’una hora lluny. Aneu de corcoll i no podeu dedicar el temps que necessitaria cada malalt. Entenc que cadascú té el seu caràcter i la seva manera de dir les coses. Ho entenc tot. Excepte la manca d’empatia. Hi ha línies que no es poden creuar.

Com a familiars, fem el que podem per intentar cobrir totes les hores que podem i estem preocupats per l’estat de salut dels meus pares i la gravetat de la patologia del meu pare.

Espero que entenguis que dir-me, amb to reprovador, “vosaltres sabreu si voleu que el vostre pare tiri endavant” i que, després d’explicar-te que el que tu em deies no quadrava amb el que ens havia traslladat la doctora, i fer-te veure que en tot cas hi havia hagut un malentès intern i que les instruccions que jo tenia, per part de la doctora, eren de NO donar aliment al meu pare, encara insistissis a dir “jo, si els familiars us negueu a donar-li menjar, no puc fer res”, és d’una perversió que cap persona familiar d’un malalt greu ingressat a un centre hospitalari es mereix.

Tant els familiars dels meus pares, com totes les persones alienes a la família que ens ajuden en l’acompanyament hospitalari i en la seva cura, rebem les instruccions que la doctora ens dóna, a través del whats que ens fa la germana que ha pogut desplaçar-se a parlar-hi, justament per anar coordinats i seguir tots les mateixes pautes i instruccions.

Si resulta que, després de les instruccions que la doctora havia donat al matí a la família, al torn de tarda, havíeu donat unes quantes cullerades de iogurt (en una de les poques estones que no hi havia cap acompanyant a l’habitació) i havia anat bé i havíeu decidit, unilateralment, que ara ja ho podíem anar provant els familiars, és un aspecte que no podem conèixer si no ens el dieu. Parafrasejant-te a tu ‘no tenim cap bola màgica’.

Tot i així, entendràs que entre les instruccions d’una doctora i les d’una infermera, triï les de la doctora, no?

Les teves paraules em varen provocar dolor, per immerescudes i injustes.

Aquest dolor es va veure agreujat perquè la segona part de la teva “bronca” es va produir a l’habitació, amb la meva mare que no està bé, d’espectadora.

Aquest matí la meva germana no ha pogut desplaçar-se però sí que ha pogut parlar per telèfon amb l’infermer que hi havia. Li ha tornat a dir que, seguint les instruccions de la doctora, els familiars encara NO li podem donar menjar al meu pare. Cal que sigui el personal d’infermeria que ho faci i anoti els resultats a l’historial per conèixer l’evolució. L’infermer que ha parlat amb la meva germana aquest matí ha dit que ell s’ocuparà de traslladar-ho al torn de tarda, perquè quedi clar.

Permet-me que ho deixi aquí.

Cordialment,


Ceneta Pi

Filla del Joaquim i la Maria, ingressats tots dos a l’habitació 368 del sociosanitari on tu treballes

divendres, 19 de febrer de 2016

A la nova república catalana garantirem els drets dels infants, oi?
3/6 - Des de 1987, la decisió de declarar un desemparament ha deixat d’estar en mans de jutges i són els tècnics els que avaluen, jutgen i sentencien.

El Sistema de Protecció a la Infància s’ha convertit en un sistema extrajudicial sense garanties processals per a les persones afectades. El tècnics avaluen, jutgen i sentencien. Prenen les seves decisions amb el que ells anomenen “criteris tècnics” i ningú no els els pot rebatre. Tret, és clar, d’un jutge, si els pares recorren judicialment la decisió administrativa. Si el jutge es mira una mica el cas i acaba donant la raó als pares que han recorregut, l’infant ja s’ha passat mesos o anys en un centre, que no els els pot tornar ningú. Això si no els toca un jutge que dóna per bons els informes dels tècnics, sense ni tan sols escoltar els infants ni ningú, que d’aquests també n’hi ha. De fet, hi ha molts advocats que ja no volen agafar casos d’infància. Per alguna cosa deu ser!
Preguntem-nos com és que alguns tècnics d’infància impedeixen que els pares i les mares assisteixin acompanyats del seu advocat a entrevistes durant la instrucció d’un expedient de risc o de desemparament dels seus fills.
Per què hi ha resistència a que les entrevistes entre els pares i els professionals que instrueixen l’expedient de risc o desemparament puguin ser gravades, com ho són, actualment, tots els judicis?
Preguntem-nos com és que hi ha equips d’infància que gosen dir que la Fiscalia de menors ‘no és ningú’ per ficar-se en un expedient de desemparament que ells estan instruint.
Queda palès que els ‘criteris tècnics’ donen butlla per saltar-se els drets fonamentals, fins al punt de no reconèixer l’autoritat d’un fiscal de menors. I aquesta butlla que es prenen alguns tècnics, té l’absoluta benedicció de la majoria dels polítics, perquè ja els va bé, escudar-se darrere un informe tècnic per no haver-se d’enfangar, i s’obliden que els criteris són tècnics, però les resolucions van signades per un polític.
Si alguns tècnics creuen que poden passar-se per l’entrecuix l’autoritat del fiscal de menors, qualsevol cosa és possible: donar credibilitat a rumors interessats, amenaçar amb restringir contactes i visites biològiques, canviar unilateralment els plans de treball, allargar-los innecessàriament, afirmar (i escriure!) que els pares tenen patologies quan no hi ha ni un sol diagnòstic... Això és especialment sagnant en territoris on tothom es coneix, les manies personals, familiars i de veïnatge treuen la seva cara més fosca, fregant els mètodes mafiosos, amb infants innocents com a ostatges.[i]
La feina, la professionalitat, el rigor i la credibilitat dels tècnics d’infància no hauria de témer la transparència. Els bons professionals, els que realment miren quin és l'interès de cada infant en concret que tenen en estudi, no haurien de recelar de cap mesura de control; s'hi haurien de sentir més còmodes, perquè els donaria garantia d'imparcialitat i encert.
Concentrar l’avaluació, el judici i la sentència en un sol equip és una barbaritat.
Cal crear una segona instància, si no ho fem, donem ales a l'arbitrarietat. Un policia que té una pistola que pot matar, té darrere, vigilant-lo, un departament d’afers interns. Un tècnic que té el poder de treure un infant de casa seva, hauria de tenir un mecanisme seriós de revisió dels casos.
A la Llei 14/2010, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència -que apel·la constantment a l’interès superior dels infants i els adolescents i legisla sobre el procediment del desemparament a Catalunya- l’únic que es podria assemblar vagament a un mecanisme de revisió es recull en el seu article 118 El procurador o procuradora dels infants o adolescents.[ii] Cap dels governs successius, d’ençà de la seva entrada en vigor, ha cregut important ni necessari de desplegar reglamentàriament aquest article per a poder dotar-se d’aquesta figura dins la pròpia estructura de l’Administració. Així doncs, com tants altres aspectes d’aquesta llei, ha quedat com una bona intenció política i legislativa, o sigui, decorativa.
Els tècnics tenen pocs recursos al territori i massa fàcil posar infants a un centre. A l’hora de la veritat, hi ha alguns professionals que es deixen endur per prejudicis, per prepotència, perquè estan convençuts que tenen la missió de salvar nens, o aneu a saber per quina cosa. També n'hi ha d'altres que, encara que vulguin treballar alguns aspectes relacionals o d’habilitats amb una família, en el seu entorn, sense separar-ne els infants, es troben sense eines ni recursos per fer un treball intens que pugui prosperar. Aleshores ve la por, la por de deixar els infants a casa seva i que ‘passi alguna cosa’. Estem apartant l’infant d’un risc per la nostra tranquil·litat o per protegir-lo de perills reals si continua amb la seva família? De vegades, els motius per tutelar un infant, per part dels tècnics, són presos des de la visió contaminada d’algú que s’ha auto atorgat la missió de ‘salvar nens’, des d’una suposada superioritat moral, són alliçonadors, són justiciers i, massa vegades, preventius, que confonen risc amb dany.
Les conseqüències d’aquesta manera d’actuar poden ser: castigar uns pares, sense judici; ensenyar-los a ser pares, però sense els nens a casa; proposar als pares plans de treball quimèrics, no quantificables, que impedeixen demostrar el seu compliment o, directament, impossibles de complir sense ajuda.
No entenc amb quin dret s’intervé i se separa un infant dels seus pares, sense cap prova que aquest infant pugui patir un dany greu.
En els casos on hi ha carències personals i debilitats personals, conseqüències de la pobresa, poca habilitat educadora o, fins i tot, un model relacional pares-fills que no entenem o compartim, no hi tenim cap dret a treure l’infant de casa seva. En molts casos de desemparament els pares, i els fills, són innocents, no han comès cap delicte, però l’Administració els imposa una pena d’allunyament. Oferim-los ajuda, però ajuda de veritat. Ajuda social, ajuda educativa o ajuda econòmica.
Si no estem segurs que la nostra intervenció millorarà la vida d’aquell infant, estiguem-nos quiets. Deixem les nostres ànsies alliçonadores, justicieres i bondadoses. Intentar ‘ajudar’ algú fent-li més mal del que ja té, és pervers.
Fer-ho en nom del seu interès superior, frega el cinisme.




[i] Per a les ments benpensants i persones de bé en general, no he dit que tots els professionals que treballen al sistema de protecció a la infància treballin amb poc rigor, he dit que el sistema permet un ampli marge per l’arbitrarietat i, això, en un estat de dret com el nostre, no es pot permetre.

[ii] Article 118. El procurador o procuradora dels infants i els adolescents. Les funcions d’inspecció, d’atenció a les sol·licituds i queixes dels menors tutelats i l’atenció a les peticions d’informe del Síndic de Greuges, i també la funció d’elevar recomanacions i propostes en l’àmbit de les situacions dels infants i adolescents, poden ésser atribuïdes a un funcionari o funcionària del departament competent en atenció als infants i adolescents, que ha d’ésser nomenat procurador o procuradora de la infància. En qualsevol cas, reglamentàriament s’ha de regular la figura o òrgan esmentat depenent de la unitat directiva competent en l’atenció als infants i als adolescents.

Article 3, d'una sèrie de 6 articles, sobre el sistema de protecció a la infància de Catalunya. Tots publicats en el blog TRES14SETZE. Gener de 2016