dijous, 29 de març de 2018


He embolicat la meva llibreta

La meva llibreta antiga, escrostonada, desgastada pel pas del temps, tacada, amb els fulls escrits arrencats, avui, l’he embolicada. Només hi han quedat els fulls en blanc.

Fa unes quantes setmanes que la vaig deixar sense fulls escrits. A poc a poc, els he anat arrencant. Els que hi tenia havien quedat il·legibles, després de sotmetre’s a una bona galleda d’aigua freda. He decidit no arxivar-los al prestatge on conservo totes les pàgines escrites de la meva existència.  De tots els meus encerts, de tots els meus assajos de vida, de totes les meves rialles, de tots els meus plors. Els he estripat en mil bocins, quan la ràbia ha remès, i els he llençat. No els vull conservar perquè tinc la certesa que uns fulls escrits amb la tinta correguda, mai més no es podran llegir. No tindria cap sentit guardar-los. Tot i així, malgrat haver-me desfet del testimoni escrit, d'haver apartat la més mínima prova palpable d'aquests darrers deu anys, sempre queda el magatzem del cervell: la memòria. I en tinc records bonics, dels deu anys de pàgines viscudes; sí, i tant! Dono gràcies a la vida per haver-los viscut. He compartit moments intensos i d'entrega al llarg d’aquests anys sense constància escrita. Llàstima de la galleda d’aigua freda. No va estar a l’alçada d’allò viscut. No calia. Hi sobrava.

Però ja està. Ja no hi ha remei. Ha estat el que ha estat, sense possibilitat de redempció. Les tapes també han quedat tacades per la immersió a la galleda d’aigua freda. Les he deixat eixugar al sol durant aquestes darreres setmanes.

M’hauré d’apanyar amb aquesta llibreta, malgrat les tapes no siguin impol·lutes. No en tinc d’altra. Qui, amb 53 anys, té les tapes en perfecte estat?

L’he embolicada. La posaré al fons de la bossa i agafaré el tren, demà de bon matí. Espero que siguem capaços de desembolicar-la junts, sense presses i, alhora, sense cap por. La meva llibreta usada, demà l'estrenarem tu i jo. Espero que t'agradi prou, malgrat tenir les tapes tacades i arrugades. Desitjo que siguem capaços d’escriure-hi i dibuixar-hi plegats unes pàgines que, si mai cal arrencar-les, siguin dignes i prou llegibles per conservar-les, conjuntament amb les altres pàgines, a la lleixa del meu abans. I, si pot ser, que les tapes es conservin sense gaire més danys importants.

A punt per desembolicar-la a partir de demà, per escriure-hi de tu, per escriure-hi de mi i dels moments del nosaltres. Nerviosa com a la nit de reis de la infantesa. 

dimecres, 21 de març de 2018


REGALIMS DE VERITAT

M’agrada obrir el tap del cava de la veritat, que el primer esclat m’eixordi i la primera efervescència em mulli. Després, em quedo embadalida mentre miro el líquid que regalima ampolla avall. Primer, de pressa, el regalim gros; després, els salics que rellisquen i taquen les estovalles. Em fascina veure com aquestes taques s’expandeixen i es fan grosses i xopen el teixit, en uns segons, sense cap possibilitat d’aturar-ne el curs. L’èxtasi final m’arriba quan passo el dit pels camins de cava que banyen les parets del bòtil i, amarat de veritat, el xuclo.

Alguns ho interpreteu com a símptoma de debilitat i que estic fatal. Tant me fa! No perdré el temps assegurant-vos el contrari, no esteu preparats per entendre’m, és obvi.

Molts penseu que la roba bruta es renta a casa. A mi, de tant en tant, m’agrada baixar al safareig públic i mostrar allò que ningú no vol veure, allò de què ningú no vol parlar.

Gaudeixo explicant la meva veritat al món i assenyalant les taques i màcules que tenen les persones i els sistemes dissenyats per persones. M’agrada assenyalar els impostors, i tant me fan les conseqüències.

Aquells que voleu amagar la veritat i que voleu ser ‘políticament correctes’ no m’interesseu gens.

Viure amb la veritat és molt més fàcil que viure amb la mentida. Només els covards viuen amb la mentida, i no els ho envejo gens. Per viure amb la mentida cal tenir molta memòria i, amb els anys, ja em comença a fallar.

Aquells que decidiu com em convé reaccionar davant d’una decepció en negreta i subratllada, que traieu el manual del budisme per dir-me que si jo tiro una pedra el mal em rebotarà, teniu el descodificador de Ceneta mal sintonitzat. Us ho ben asseguro!

Aquells que calculeu, amb precisió quirúrgica, quina ha de ser la llargada i la intensitat del meu dol, quantes llàgrimes haig d’haver vessat per assegurar-me que l’he fet correctament i estic lliure de recaigudes, o quants crits i insults han de sortir de la meva boca, abans de poder-me llicenciar del dol, no us hi escarrasseu, en això també soc diferent.

Ploro, com tothom, però per les decepcions, justet i sense entretenir-m’hi, que a fora hi ha vida i em crida. Aprenc el que he d’aprendre, m’eixugo les llàgrimes, i a córrer. Insultar, cridar i fer escenes, no va en el meu genoma.

Deixeu-me ser jo mateixa, no em jutgeu, no em protegiu, no em digueu com m’he de comportar i no intenteu descodificar el que jo sento sense haver sintonitzat la meva freqüència.

Només vull ser jo mateixa i explicar la meva veritat. Dues de les tres consignes de la meva vida. La tercera, és ser molt generosa amb aquells que son mereixedors de generositat; només amb aquests. Amb la resta vull ser un tsunami de regalims i salics de veritat. I si els esquitxa, que obrin un paraigua. Els servirà tant per no mullar-se com per amagar-se i seguir vivint en la mentida.