REGALIMS DE VERITAT

M’agrada obrir el tap de l'ampolla de la veritat, que el primer esclat m’eixordi i la primera efervescència em mulli. Després, em quedo embadalida mentre miro el líquid que regalima ampolla avall. Primer, de pressa, el regalim gros; després, els salics que rellisquen i taquen les estovalles. Em fascina veure com aquestes taques s’expandeixen i es fan grosses i xopen el teixit, en uns segons, sense cap possibilitat d’aturar-ne el curs. L’èxtasi final m’arriba quan passo el dit pels camins de cava que banyen les parets del bòtil i, amarat de veritat, el xuclo.

Alguns ho interpreteu com a símptoma de debilitat i que estic fatal. Tant me fa! No perdré el temps assegurant-vos el contrari.

Molts penseu que la roba bruta es renta a casa. A mi, de tant en tant, m’agrada baixar al safareig públic i mostrar allò que ningú no vol veure, allò de què ningú no vol parlar.

Gaudeixo explicant la meva veritat al món i assenyalant les taques i màcules que tenen les persones i els sistemes dissenyats per persones. M’agrada assenyalar els impostors, i tant me fan les conseqüències.

Aquells que voleu amagar la veritat i que voleu ser ‘políticament correctes’ no m’interesseu gens.

Viure amb la veritat és molt més fàcil que viure amb la mentida. Només els covards viuen amb la mentida, i no els ho envejo gens. A més a més, per viure amb la mentida cal tenir molta memòria i, amb els anys, ja em comença a fallar.

Aquells que decidiu com em convé reaccionar davant d’una decepció en negreta i subratllada, que traieu el manual del budisme per dir-me que si jo tiro una pedra el mal em rebotarà, teniu el descodificador de Ceneta mal sintonitzat. Us ho ben asseguro!

Aquells que calculeu, amb precisió quirúrgica, quina ha de ser la llargada i la intensitat del meu dol, quantes llàgrimes haig d’haver vessat per assegurar-me que l’he fet correctament i estic lliure de recaigudes, o quants crits i insults han de sortir de la meva boca, abans de poder-me llicenciar del dol, no us hi escarrasseu, en això també soc diferent.

Ploro, com tothom, però per les decepcions, justet i sense entretenir-m’hi, que a fora hi ha vida i em crida. Aprenc el que he d’aprendre, m’eixugo les llàgrimes, i a córrer. Insultar, cridar i fer escenes, no va en el meu genoma. Tinc altres viaranys per desfogarme. I em funcionen, ja ho crec que em funcionen.

Deixeu-me ser jo mateixa; no em jutgeu, no em protegiu, no em digueu com m’he de comportar i no intenteu descodificar el que jo sento, sense haver sintonitzat la meva freqüència.

Només vull ser jo mateixa i explicar la meva veritat. Dues de les tres consignes de la meva vida. La tercera, és ser molt generosa amb aquells que son mereixedors de generositat; només amb aquests. Amb la resta vull ser un tsunami de regalims i salics de veritat. I si els esquitxa, que obrin un paraigua. Els servirà tant per no mullar-se com per amagar-se i seguir vivint en la mentida.