UN QUILO DE PALLA, QUAN ES SUBMERGEIX, JA NO PESA UN QUILO

M’ha arribat que un jutge va impedir que els òrgans del nadó mort a la Vall d’Hebron poguessin volar en un helicòpter, amb urgència, cap a Madrid, per salvar les vides de dos nadons ingressats a un hospital de Madrid. No ho puc capir. Segur que hi ha un protocol que diu que en casos de morts violentes cal fer una autòpsia, i no es poden donar els òrgans per evitar l’ocultació de proves. Ho desconec, però m’hi jugaria un pèsol i, a més a més, ho trobo del tot lògic.

La tarda de dijous 9 de juliol va morir, malauradament, el nadó que havia ingressat dilluns 6 de juliol a causa dels presumptes maltractaments als quals els seus pares l’haurien sotmès. Durant els quatre dies que va romandre ingressat, li varen fer totes les proves hagudes i per haver, un munt d’analítiques  i totes les radiografies que varen caldre, per confirmar o desmentir els indicis de maltractaments. Fou justament a causa dels resultats de totes les proves diagnòstiques que els metges varen poder donar versemblança a la possibilitat que el nadó hagués estat objecte de maltractaments. Una mort absurda, que ens dol com a societat.

Aquesta mort absurda, gràcies a la quadrícula del cervell d’un jutge, s’ha convertit, a més a més, en estèril del tot. L’Hospital de la Vall d’Hebron va creure que els òrgans vitals del nadó podrien servir per salvar vides. La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), que va assumir la tutela del nadó l’endemà del seu ingrés, va ser informada i va donar el consentiment per tal que s’iniciessin els tràmits per traslladar els òrgans d’aquest nadó. Quan ja pràcticament tot a punt, a contrarellotge per traslladar els òrgans amb possibilitats de ser trasplantats, el jutge que finalment havia de donar l’autorització, la va denegar amb un simple comunicat adreçat a l’Hospital de la Vall d’Hebron, i va romandre inaccessible a les trucades que buscaven fer-li veure que el bé hipotèticament perseguit amb la denegació de l’autorització era ínfim al costat del bé que hagués pogut fer autoritzar l’excepcionalitat a la norma.

Quan s’apliquen els protocols, les circulars, les instruccions, les lleis, sense fer funcionar el cervell s’arriba al límit de l’estupidesa humana. I l’estupidesa humana s’eleva al quadrat quan es pretén aplicar la norma i fer justícia tancat en un despatx, sense cap voluntat de copsar les circumstàncies concretes de cada cas.

No tot és protocolaritzable, ni circulable, ni instruccionable, ni legislable... hi ha situacions excepcionals que segur que l’autor del protocol, la circular, la instrucció o la llei no ha previst. Per això existeixen els jutges i els tècnics que han d’interpretar-los i aplicar-los. De vegades, dos i dos no fan quatre. La mateixa palla, seca o mullada, no pesa igual. Al legislador, al creador de la norma, no se li ha acudit que algú pugui submergir la palla, i ha creat la norma partint de la base que un quilo de palla pesa un quilo.

No té cap justificació deixar perdre els òrgans d’aquest malaurat nadó. No té cap justificació allargar la lluita entre la vida i la mort dels dos nadons hospitalitzats a Madrid, possibles receptors. El compliment escrupolós d’un protocol ha fet frustrar les expectatives i engrandit l’angoixa i la desesperació dels seus familiars que veuen, impotents, com els dies passen i no troben cap donant compatible.

Un cervell quadriculat no hauria de poder ser jutge ni tècnic amb capacitat de canviar les vides de les persones. Un cervell quadriculat, que ha complert estrictament la llei, ignorant qualsevol altra circumstància, ha permès que la mort del nadó de la Vall d’Hebron sigui estèril.

Una resposta judicial ha frenat dues esperances de vida. La decisió ha estat jurídicament impecable, alhora que èticament reprovable.

ÉS QUE M’ÉS IGUAL

Que trobeu que el pare no us agrada prou i que la mare us agrada molt? Se me’n refot! Que us sembla que els fills han de tenir la mare a prop? Ves per on, quin gran descobriment! Renoi, heu hagut de pensar gaire? Doncs és clar que sí, aquesta seria la situació òptima per a qualsevol fill; però si no la hi té, també sobreviu, el fill. De la mateixa manera que les cames serveixen per caminar i a ningú no se li acudiria dir que una persona paralítica és mitja persona. En Marcel, que el dia 26 de juliol farà 13 anys, no vol viure amb la seva mare. No és la situació òptima, però ell en té motius, els seus. Per molt que els psicòlegs i pseudo psicòlegs de pa sucat amb oli, que han llegit tots els mateixos llibres i en repeteixen les màximes com a mantres, diguin que créixer sense mare (o sense tenir-hi contacte) et fa ser un desgraciat de per vida; me la repampinfla! 

No s’hi val a dir que, segons tota aquesta colla, a aquest noi el que li cal és viure amb la una mare, la seva, que ha demostrat que el que menys li importa és com se sent el seu fill, i amb qui el seu fill no vol viure. Perquè, si ens posem a filar prim i a fer de psicòlegs de pacotilla tots plegats, com és que tota aquesta gent que diu que un noi de gairebé 13 anys no pot decidir que no vol viure amb la seva mare, veu bé que hi hagi parelles d’homosexuals que tinguin, o adoptin, fills? Tenir dos pares es pot, però voler estar amb el pare i no amb la mare, no? Tenir dues mares es pot, però voler estar amb el pare i no amb la mare, no? Perdoneu, però no s’aguanta per enlloc. 

Que hi ha una sentència que diu que el noi, tant si li agrada com si no, ha d’anar a viure amb la seva mare i que al pare ja no el pot veure ni de visita. És que m’és absolutament igual! AB-SO-LU-TA-MENT I-GUAL! Una sentència no pot tractar un noi de gairebé 13 anys com un objecte, prescindint de les seves voluntats i dels seus drets com a subjecte jurídic. La jutgessa que va dictar aquesta sentència es va passar pel folre els drets fonamentals del Marcel, ara cal que un altre jutge esmeni aquest error. La Fiscalia de Menors ha de defensar els drets del Marcel. Feia tres anys que vivia amb el seu pare i era feliç: anava a l’escola, a l’hoquei, feia infinitat d’activitats extraescolars, tenia amics –entre ells, el meu fill- i vivia tranquil. Aquest noi ha dit per activa i per passiva, del dret i del revés, verbalment i per escrit, als jutges i a la DGAIA i a tothom que se li ha posat per davant que VOL VIURE AMB EL SEU PARE! No estàvem jutjant ni el pare ni la mare, estàvem decidint, en un jutjat, amb qui ha de viure el Marcel. Un noi valent i amb les idees molt clares que ha dit i ha deixat per escrit que, si pel motiu que sigui (ja sigui perquè al seu pare li passi alguna cosa o sigui perquè al jutge se li fiqui a la barretina que el seu pare és molt, molt, molt dolent), no pot viure amb el seu pare, prefereix anar a viure a casa d’una família amiga que a casa de la seva mare, tots dos sols. Li té por? No li agrada? Li fa fer coses que ell no vol fer? Li impedeix de fer-ne d’altres que ell sí que vol fer? No el deixa anar a la seva escola? No el deixa entrenar a l’hoquei? No el va portar al lliurament de medalles de final de lliga? No el deixa parlar per telèfon? No li deixa comunicar-se ni per whats ni per correu amb ningú, amb cap amic, amb cap persona del seu univers relacional durant els darrers tres anys? Que no pot saber com està el seu pare (amb qui ha viscut els darrers tres anys) i el seu pare no pot saber com està ell? Això, per als psicòlegs de pacotilla i per a la jutgessa que va dictar la sentència no deu ser gens important: “que no pateixi ningú, que el Marcel està amb la seva mare, que és on un fill de gairebé tretze anys ha de ser!” Doncs ja em perdonareu, psicòlegs de pacotilla, jutgessa i gent de bé en general que penseu que si la sentència diu el que diu per alguna cosa deu ser... i, millor que no ens hi fiquem... ara que passi una temporada amb la seva mare “de vacances”, en contra de la seva voluntat, sense mòbil ni ordinador, incomunicat, a veure si així creen vincle... ja em perdonareu, tota aquesta gent que heu mirat i seguiu mirant cap a una altra banda: AIXÒ ÉS UN SEGRESTAMENT! 

El fet real és que des del 29 de maig fins el 19 de juny, que va acabar el curs, el Marcel no va poder anar a l’escola, no va poder anar a les colònies, no va poder anar a recollir el diploma d’escacs, no va poder fer cap de les activitats extraescolars que li agradaven: piano, escacs, Yug-do, teatre i cant. No va poder jugar el darrer partit d’hoquei amb el Barça, ni va poder anar al lliurament de les medalles de final de lliga. 

Porta 31 dies desaparegut i incomunicat. No pot parlar amb els seus amics ni amb ningú, i amb el seu pare menys que amb ningú. Per molt que hi hagi una sentència, vulneradora dels drets d’un noi de gairebé 13 anys, que digui que la pàtria i potestat és de la mare, tenir 31 dies un noi aïllat del seu món exterior, a la força, ÉS UN SEGRESTAMENT, encara que la carcellera sigui la seva pròpia mare, amb qui un fill ha de ser feliç pel simple fet que és la seva mare, segons els psicòlegs de pacotilla, la jutgessa i la gent de bé. 

Un hostatge no pot ser mai feliç. Hi ha un racó del món on un noi està aïllat i segrestat en contra de la seva voluntat. Un noi amb cara, ulls i cor. Un noi que no és una propietat privada de la seva mare, ni del seu pare ni de la senyora jutgessa. Un noi que té drets i se li han trepitjat de manera sistemàtica. 

Si ho sabem i callem, ens convertim en còmplices.