T’HAN ARRENCAT, DE SOBTE, DE TOTES LES COSES I PERSONES QUE MÉS ESTIMES

T’han arrencat, de sobte, de totes les coses i persones que més estimes. No pots anar a l’escola, t’has perdut el final de curs. No pots anar a jugar a l’hoquei, t’has perdut el final de la lliga. No pots tantes coses, no pots totes les coses. No es pot estimar per força. Per força només es poden fer coses per por de ser castigat. Tu ets un noi molt fort, els 136 dies al CRAE, amb les corresponents 136 nits que vares haver d’aguantar, ho demostren. No et mereixes el que t’estan fent, invocant l’amor. L’amor no s’aconsegueix a base e coaccions i retencions. L’amor és lliure i els vincles sorgeixen, sense demanar permís i sense haver-ne d’obtenir.

La incertesa de tants dies de no saber de tu ens fa mal. La teva gent et trobem a faltar. El teu  pare està, com et pots imaginar, destrossat. Tu segur que també estàs destrossat. No hi ha cap sentència que pugui avalar el que t’han fet. No hi ha dret, per més que hi hagi sentència. Ja n’hi ha prou de jugar amb tu. Ens ha tornat a envair la ràbia i la impotència de quan et varen raptar i et varen dur al CRAE, com si fossis un delinqüent a qui calia castigar i privar de llibertat. Ens pensàvem que no existia un pitjor. Ens equivocàvem. Això d’ara és d’una crueltat majúscula. La sentència diu que la teva mare té la teva guarda i custòdia, cert. Però tenir la guarda i custòdia d’una persona menor d’edat no t’eximeix de respectar-lo. No té el dret de tenir-te retingut i aïllat. En un estat de dret, això no està permès. Els drets fonamentals no es poden vulnerar.

El teu pare i tota la teva gent maquinem de quina manera podem fer entendre el jutge que t’ha d’escoltar, que a les portes dels 13 anys les imposicions són absurdes, que només aconseguiran el contrari d’allò que pretenen però, mentre duri, et faran patir i ens faran patir. De moment, fem tan de rebombori i tanta pressió mediàtica com podem.

No ens podem quedar de braços plegats, tot i que hi ha “gent de bé” que així ho voldria. “Que no hi ha una sentència? Doncs ja està!” pensen alguns... i fins i tot n’hi ha que ho diuen... Doncs mira, no, no callarem! Aquesta sentència i el jutge que l’ha dictada s’han oblidat dels teus drets fonamentals i nosaltres som aquí i cridarem fins que ens escoltin i revisin aquest cas. També, quan et varen dur al CRAE els avalava una resolució administrativa i figurava que ho feien per protegir-te i, al cap de 136 dies, va resultar que hi va haver una altra resolució administrativa que deia que la primera podria vulnerar els teus drets, no ens n’hem oblidat.

Els de Vilaweb s’han fet ressò del teu cas. Els altres mitjans, no. Es veu que estan en mans de “gent de bé” que no troben que un noi de 12 anys, a punt de fer-ne 13, que pateix injustament, sigui motiu suficient per demanar la revisió d’una sentència judicial. A sus señorías no se’ls pot molestar, es veu.

Hem creat una petició a change.org, tenim l’objectiu d’arribar a les 500 firmes. I altra vegada, Vilaweb, se n’han fet ressò.

Aviat, ben aviat, compliré la promesa que et vaig fer el juliol de l’any passat. Em va impressionar que m’ho demanessis, tenia una responsabilitat molt gran. Estic contenta d’estar a punt de poder-la complir.