dissabte, 10 d’octubre de 2015

136 dies al nou del cucut
FINS A LA BARRETINA DE POSSEIDORS DE LA VERITAT I PENSAMENT ÚNIC

Ei, companys, no tots érem amics a la presentació del meu llibre Cent trenta-sis dies al niu del cucut. Raptat per error administratiu, tornat a raptar per error judicial. Podeu deixar de protegir-me?, dimecres passat, 7 d’octubre de 2015, a la llibreria Alibri. Hi havia almenys una persona que no. Teníem, sense saber-ho, la representant de la defensa de tots els infants i adolescents tutelats a Catalunya. Va considerar que el meu llibre “no era malo” però no li varen agradar alguns dels meus amics ni l’aire distès i les salutacions que ens vàrem fer. A més a més, va trobar que tots plegats patíem de la patologia  de “la banalitat del mal” i, per si tot això fos poc, va saber (i sembla que no li va agradar) que jo sóc funcionària i he treballat a la DGAIA, cosa que em converteix en indigna i deshonesta.

Aquesta persona, que s’ha auto erigit en la defensora dels drets dels infants desemparats de Catalunya, té un blog on hi diu mitges veritats (que tots sabem que és la millor manera de fabricar mentides, difamacions i escampar l’ombra del dubte), insinuacions intrigants de les quals es desprèn que tothom que treballa o ha treballat al sistema de protecció a la infància, som personatges menyspreables. Té una especial aversió als partits partidaris de la independència de Catalunya i fa unes deduccions i treu unes conclusions que espanten. “Personatge” és el terme que ella fa servir per a esmentar les persones que a ella no li agraden. És una persona honesta i digna, i encara diria més, és la saberuda encarregada de repartir els carnets de l’honestedat i la dignitat. Era a l’acte de presentació del meu llibre, que recull el testimoni del Marcel, i es va trobar en una situació inesperada i pertorbadora, va reconèixer dos amics meus entre el públic, que no li agradaven. De sobte, es va sentir més fora de lloc que un pop en un garatge, en descobrir que no érem antisistemes de soca-rel. Va aparèixer a la meva presentació i va marxar de seguida, com la Ventafocs en tocar les dotze -amb el meu llibre a sota el braç per endinsar-se en la seva lectura i després penjar un post per explicar al món mundial que a la llibreria Alibri es va sentir moralment superior a tots els presents. Era l’única persona digna i honesta de la sala i de part de l’estranger, a més de ser la representant de les pures essències dels anti sistema. Es va sentir estranya enmig de les persones que ens saludàvem i ens mostràvem estimació. L’anomenaré “ella”.

Ella va decidir venir a la presentació del meu llibre. Des d’aquí li dono les gràcies per haver vingut i haver-se gastat els corresponents 15 euros. Va venir a la presentació, doncs, tal com ella explica en un post del seu blog, que va redactar al cap de poques hores de la presentació, on diu, amb displicència, “he de reconocer que el libro no es malo”. Així, amb aquest deix, com si li sabés greu que fos bo. D’entrada, gràcies, malgrat que es veu a la llegua que hagués desitjat que no li agradés, ha hagut de reconèixer que és bo. I bo deu ser, si fa el post i comença dient que fa poques hores que ha assistit a la presentació, i ja es veu en cor de fer-ne la valoració, deu ser que la lectura li ha resultat àgil. És evident que té una qualitat extraordinària de lectura ràpida, ella. Sé que és un llibre que enganxa, que es llegeix ràpid, però tant com “unas pocas horas”, no ho sé. En tot cas, repeteixo, moltes gràcies per venir a la presentació, moltes gràcies per gastar-se els dinerets, moltes gràcies per llegir el llibre i moltes gràcies per dir que “no es malo”.

Donades les gràcies pertinents, he de treure-la de l’error en què es troba, ella. L’acte de presentació del meu llibre no era cap xerrada ni cap ni cap debat sobre el sistema de protecció a la infància. Era la presentació d’un llibre, del meu llibre. Meu i del Marcel.

A ella li va faltar un debat, acabada la presentació. Em sap greu, però el torn de preguntes del públic en una presentació no és per fer cap debat, Sol ser per parlar del llibre en qüestió o d’altres aspectes relacionats amb el llibre i/o la carrera de l’autor. Diu que no hi va haver preguntes. Aquí apareix la seva predilecció per les mitges veritats, o sigui, les mentides. No és cert. N’hi va haver una. Una persona va preguntar si hi hauria segona part del llibre, perquè trobava que la història del Marcel havia quedat inacabada. I jo li vaig contestar que, sens dubte, hi hauria la segona part on, explicaré el maltractament judicial al que ha estat sotmès el Marcel, després del maltractament administratiu que explica el llibre que presentàvem. De tota manera, si ella hi era, i hi va trobar a faltar alguna pregunta respecte al sistema de protecció a la infància, per què no la va fer? Atès que el llibre és una esmena gairebé a la totalitat del sistema de protecció a la infància, feta des de la mirada de dos preadolescents, fins i tot hagués trobat pertinent alguna pregunta al respecte i li hauria donat el meu punt de vista, amb molt de gust. Des de la meva perspectiva de persona que ha treballat durant 9 anys a la DGAIA, alguna cosa en dec saber, amb el seu permís, que ja sé que ella en sap més que ningú. Se li nota, per com escriu, que és saberuda de mena. Segur que va pensar que el meu punt de vista és el d’un personatge indigne i deshonest. El cas és que no en va fer cap, de pregunta. Curiós que algú que es queixa que no hi hagi preguntes, no en faci cap. Potser anava vestida de caputxeta disfressada de lagarterana i per això no es va voler fer notar.

Una vegada aclarit que allò era la presentació del llibre del Marcel i meu, no és d’estranyar que el centenar de persones que varen assistir a la presentació, excepte ella i potser algun altre curiós, fossin persones dels cercles d’amistat del Marcel i meu. O sigui la meva gent i la gent del Marcel. És el que sol passar quan es fan presentacions, ni més ni menys. Però es veu que a ella això la va sorprendre. L’aire distès i les salutacions entre nosaltres gairebé diria que els va trobar fora de lloc (em sap greu!). Tampoc no li va semblar bé que hi hagués allà persones a qui ella té per personatges malvats. Ho lamento, però els meus amics, els trio jo. I jo no em guio pel que em diuen els altres, ho comprovo en persona. Jo no dono per bones les difamacions i els rumors interessats, encara que vagin avalats pel Síndic de Greuges o el Papa de Roma. Encara em creuria més els del Papa de Roma, arribat el cas, més que res perquè prefereixo les revelacions de l’esperit sant que les dels educadors que tenen un conflicte laboral i van a difamar dels seus patrons al Síndic de Greuges i ell, diligent, adreça una queixa a l’Administració. En canvi, però, rep un crit de socors d’un xaval de 10 anys i l’ignora. Pel que diu, a ella el Síndic li mereix tota la confiança del món. Ho celebro i em quadra. Tots dos fan cas a les difamacions i la rumorologia.

Per a la seva informació, entre el públic, hi havia gent de la DGAIA, de Presidència, d’Ensenyament, de Salut i fins i tot d’algun altre Departament de la Generalitat. Treballar a l’Administració durant 28 anys, té això. També hi havia la meva família, els meus fills, el seu pare, la meva parella, dues germanes, dos cunyats, una neboda, els meus sogres, cosins, amics i amigues d’àmbits diversos i, fins i tot, més d’una persona que ha sofert els embats del sistema de protecció a la infància. Em varen voler acompanyar en aquest dia important molts amics i amigues de Sant Adrià de Besòs i sí, també alguns dels meus companys de la llista de CiU a les passades eleccions municipals, no només els dos que ella va reconèixer i titllar de personatges. Dues presències que van crear en ella la necessitat d’investigar qui sóc jo. (Gràcies per l’interès!). També hi havia la gent del Marcel, la seva gent, el seu pare, amics d’escola, i d’altres àmbits.
Ella ens indica en el tercer paràgraf del seu post que escriure llibres està bé (gràcies!) i queixar-se del sistema, també (gràcies altra vegada!) però ella opina que jo m’hagués hagut de queixar quan era funcionària, suposo que es refereix quan jo treballava a la DGAIA. El que jo em pregunto és: ella sap si jo em vaig queixar o no, quan era funcionària? Sap res de què feia o deixava de fer, quan treballava a la DGAIA?

Des d’aquí li demano disculpes, a ella, per publicar el llibre després que el Marcel m’ho demanés, després d’haver tingut temps de d’escriure’l i haver trobat una editorial que me l’edités, i li suplico, humilment, que em doni un carnet de digna i honesta. I ja, de passada, li demano disculpes perquè faré la segona part també des de fora de la DGAIA, si no hi ha res de nou!
Es veu que aquest decalatge en el temps em fa patir la patologia de “la banalitat del mal” de Hanna Arendt. És un tema que a ella, li interessa molt, hi té un altre post dedicat només a aquesta patologia, al seu blog.

El bonic post del blog que ens ocupa acaba amb el suggeriment (gairebé ordre) que, si els funcionaris veiem conculcació de drets dels infants i llurs famílies, anem a denunciar-ho al Síndic de Greuges. El mateix Síndic de Greuges que no va fer ni cas al Marcel. No, gràcies! Jo, si mai em veig enmig d’una conculcació de drets en  l’exercici de la meva professió, si no li sap greu a ella, aniré a Fiscalia.

El problema, estimada ella, és que al sistema hi caben aquestes conculcacions, perquè s’ha dotat de suficients vaguetats i ambigüitats per tal que tot sigui legal i, per tant, no denunciable, més enllà de fer reflexions en veu alta a l’opinió pública. I exactament és el que pretén el meu llibre, meu i del Marcel, donar a conèixer les disfuncions del sistema que, massa sovint, provoca patiment, enlloc de donar protecció. El meu objectiu és explicar el testimoni de la tenacitat i resistència pacífica del Marcel i posar el meu humil granet de sorra per crear un estat d’opinió que obligui els governants, siguin del color que siguin, i a tota la societat, a reflexionar sobre la necessitat d’un canvi de model del sistema de protecció a la infància. Canvi de model que costarà perquè implica moltes administracions i també perquè trobarà l’oposició frontal d’alguns tècnics i educadors que creuen que tenen la sacrosanta missió de salvar nens i potser ja no podran prendre decisions, fer i desfer sense donar explicacions a ningú, amb el subterfugi de criteris tècnics i de l’interès superior dels infants, avalats per informes subjectius i farcits de vaguetats, sospites i suposicions. Perquè potser no a tothom li agradarà que els informes es puguin revisar, que les entrevistes es puguin gravar. En definitiva, que hi hagi les garanties pròpies d’un estat de dret.

No està de més recordar que l’actual llei d’infància a Catalunya, es va aprovar per unanimitat, però està clar que la seva implementació no dóna resposta a les bones voluntats polítiques i legislatives. El testimoni del Marcel n’és un clar exemple.


Ei, però tots tranquils, el llibre “no es malo”!

dijous, 3 de setembre de 2015

Si és com dius, per què el vols? (Adaptació article Iu Forn)

Imagina’t per un moment que a casa teva hi viu algú, tancat amb pany i clau, que no hi vol viure. I imagina’t que aïlles a aquest algú, li prens el mòbil i, per tant, la seva llibertat de comunicació. I Imagina’t que aquest algú t’ha manifestat que no està gens a gust a casa teva i que vol marxar-ne. I imagina’t que la resposta que dones a aquest algú és que has aconseguit una sentència que l’obliga a viure amb tu, que l’has “segrestat legalment” per fer una teràpia a l’estranger, fent-li passar autèntica por, per aconseguir que t’estimi. I la teràpia ha fracassat, els teus plans han fracassat. I per rematar-ho li dius a aquest algú que està manipulat, que no té opinió pròpia, li prohibeixes que expliqui les coses que li passen. Imagina’t que aquest algú aconsegueix un defensor judicial per defensar els seus interessos i tu impedeixes que aquest defensor judicial pugui parlar amb aquest algú. I imagina’t que aquest algú, finalment, un vespre et proposa un pacte. Marxarà de casa teva i només vindrà un dia a la setmana. Et dóna una branca on agafar-te per aconseguir que trobis la manera de demostrar-li que l’estimes de veritat, des de la llibertat. Acceptes, pacteu que aquest algú marxi de casa teva i tu, en comptes de complir el pacte, li estàs allargant la partida innecessàriament i indecentment, des de la posició de força que creus que et dóna una sentència vergonyant que vulnera els drets d’aquest algú.

Doncs bé, imaginat tot això, ara pensa si hauries de voler tenir algú a casa teva, d’aquesta manera. Per què hauries de suportar tanta tensió? Per què has de viure sempre amb aquest malestar i aquest mal rotllo? No és millor que aquest algú marxi? No és millor la tranquil·litat i la felicitat? No surt més a compte que marxi i deixar-li la porta oberta perquè pugui entrar quan ho desitgi?

Ara imagina’t que aquest algú és el teu fill, que té 13 anys i que, després d’un procés de separació bèl·lic dels seus pares, està fart que el tractin com a objecte i no com a subjecte. No vols acceptar que ja has fet tard, que aquest algú no t’estimarà des de la imposició d’una sentència que has aconseguit a còpia de dir i repetir que aquest algú està manipulat perquè es nega a viure amb algú que no el respecta. I “vostra senyoria” s’ha afanyat a alinear-se al costat de la “pobra mare” d’aquest algú.

Si som com diuen, per què ens volen? ---Iu Forn DIARI ARA 03/09/15 ---

Imagini’s per un moment que a casa seva hi viu algú a qui vostè tanca la nevera amb clau, que quan es dutxa li apaga l’escalfador, que cada nit li posa molles de pa dins del llit i que ruixa l’armari on guarda la roba amb un ambientador al perfum de fems. I imagini’s que aquesta persona un dia li manifesta que no està gaire a gust i que es planteja marxar. I imagini’s que la resposta que vostè dóna a la queixa és dir públicament que aquesta persona ha embogit i que tothom que pensa que la situació a què s’ha arribat és insostenible és un babau que es deixa enganyar pel sonat en qüestió. I vostè afegeix que aquestes ganes de marxar són un invent per tapar presumptes irregularitats en el 3% de l’ús del comandament de la TV i per tapar uns comptes a Suïssa que finalment es demostren inexistents. I també diu que aquest algú que viu amb vostè està adoctrinat per una escola sectària i manipulat per uns mitjans de comunicació de pensament únic. I per rematar-ho li diu que és un nazi i un feixista. I quan aquest algú s’emprenya per la comparació i diu que ja n’hi ha prou, vostè s’indigna perquè considera que l’estan desqualificant i llavors dissimula matisant que no ha dit això de nazi sinó que ha manifestat que a la seva habitació s’hi viu un ambient com el dels anys 30 a Alemanya.


Doncs bé, imaginat tot això, ara pensi si vostè voldria tenir algú així a casa seva. Per què ha de suportar tanta tensió? Per què ha de viure sempre amb aquest malestar i aquest mal rotllo? No és millor que aquest algú marxi? No és millor la tranquil·litat i la felicitat? No surt més a compte que marxi?  ---Iu Forn DIARI ARA 03/09/15 ---

dilluns, 13 de juliol de 2015

UN QUILO DE PALLA, QUAN ES SUBMERGEIX, JA NO PESA UN QUILO

M’ha arribat que un jutge va impedir que els òrgans del nadó mort a la Vall d’Hebron poguessin volar en un helicòpter, amb urgència, cap a Madrid, per salvar les vides de dos nadons ingressats a un hospital de Madrid. No ho puc capir. Segur que hi ha un protocol que diu que en casos de morts violentes cal fer una autòpsia, i no es poden donar els òrgans per evitar l’ocultació de proves. Ho desconec, però m’hi jugaria un pèsol i, a més a més, ho trobo del tot lògic.

La tarda de dijous 9 de juliol va morir, malauradament, el nadó que havia ingressat dilluns 6 de juliol a causa dels presumptes maltractaments als quals els seus pares l’haurien sotmès. Durant els quatre dies que va romandre ingressat, li varen fer totes les proves hagudes i per haver, un munt d’analítiques  i totes les radiografies que varen caldre, per confirmar o desmentir els indicis de maltractaments. Fou justament a causa dels resultats de totes les proves diagnòstiques que els metges varen poder donar versemblança a la possibilitat que el nadó hagués estat objecte de maltractaments. Una mort absurda, que ens dol com a societat.

Aquesta mort absurda, gràcies a la quadrícula del cervell d’un jutge, s’ha convertit, a més a més, en estèril del tot. L’Hospital de la Vall d’Hebron va creure que els òrgans vitals del nadó podrien servir per salvar vides. La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), que va assumir la tutela del nadó l’endemà del seu ingrés, va ser informada i va donar el consentiment per tal que s’iniciessin els tràmits per traslladar els òrgans d’aquest nadó. Quan ja pràcticament tot a punt, a contrarellotge per traslladar els òrgans amb possibilitats de ser trasplantats, el jutge que finalment havia de donar l’autorització, la va denegar amb un simple comunicat adreçat a l’Hospital de la Vall d’Hebron, i va romandre inaccessible a les trucades que buscaven fer-li veure que el bé hipotèticament perseguit amb la denegació de l’autorització era ínfim al costat del bé que hagués pogut fer autoritzar l’excepcionalitat a la norma.

Quan s’apliquen els protocols, les circulars, les instruccions, les lleis, sense fer funcionar el cervell s’arriba al límit de l’estupidesa humana. I l’estupidesa humana s’eleva al quadrat quan es pretén aplicar la norma i fer justícia tancat en un despatx, sense cap voluntat de copsar les circumstàncies concretes de cada cas.

No tot és protocolaritzable, ni circulable, ni instruccionable, ni legislable... hi ha situacions excepcionals que segur que l’autor del protocol, la circular, la instrucció o la llei no ha previst. Per això existeixen els jutges i els tècnics que han d’interpretar-los i aplicar-los. De vegades, dos i dos no fan quatre. La mateixa palla, seca o mullada, no pesa igual. Al legislador, al creador de la norma, no se li ha acudit que algú pugui submergir la palla, i ha creat la norma partint de la base que un quilo de palla pesa un quilo.

No té cap justificació deixar perdre els òrgans d’aquest malaurat nadó. No té cap justificació allargar la lluita entre la vida i la mort dels dos nadons hospitalitzats a Madrid, possibles receptors. El compliment escrupolós d’un protocol ha fet frustrar les expectatives i engrandit l’angoixa i la desesperació dels seus familiars que veuen, impotents, com els dies passen i no troben cap donant compatible.

Un cervell quadriculat no hauria de poder ser jutge ni tècnic amb capacitat de canviar les vides de les persones. Un cervell quadriculat, que ha complert estrictament la llei, ignorant qualsevol altra circumstància, ha permès que la mort del nadó de la Vall d’Hebron sigui estèril.

Una resposta judicial ha frenat dues esperances de vida. La decisió ha estat jurídicament impecable, alhora que èticament reprovable.


dimecres, 1 de juliol de 2015

ÉS QUE M’ÉS IGUAL

Que trobeu que el pare no us agrada prou i que la mare us agrada molt? Se me’n refot! Que us sembla que els fills han de tenir la mare a prop? Ves per on, quin gran descobriment! Renoi, heu hagut de pensar gaire? Doncs és clar que sí, aquesta seria la situació òptima per a qualsevol fill; però si no la hi té, també sobreviu, el fill. De la mateixa manera que les cames serveixen per caminar i a ningú no se li acudiria dir que una persona paralítica és mitja persona. En Marcel, que el dia 26 de juliol farà 13 anys, no vol viure amb la seva mare. No és la situació òptima, però ell en té motius, els seus. Per molt que els psicòlegs i pseudo psicòlegs de pa sucat amb oli, que han llegit tots els mateixos llibres i en repeteixen les màximes com a mantres, diguin que créixer sense mare (o sense tenir-hi contacte) et fa ser un desgraciat de per vida; me la repampinfla! 

No s’hi val a dir que, segons tota aquesta colla, a aquest noi el que li cal és viure amb la una mare, la seva, que ha demostrat que el que menys li importa és com se sent el seu fill, i amb qui el seu fill no vol viure. Perquè, si ens posem a filar prim i a fer de psicòlegs de pacotilla tots plegats, com és que tota aquesta gent que diu que un noi de gairebé 13 anys no pot decidir que no vol viure amb la seva mare, veu bé que hi hagi parelles d’homosexuals que tinguin, o adoptin, fills? Tenir dos pares es pot, però voler estar amb el pare i no amb la mare, no? Tenir dues mares es pot, però voler estar amb el pare i no amb la mare, no? Perdoneu, però no s’aguanta per enlloc. 

Que hi ha una sentència que diu que el noi, tant si li agrada com si no, ha d’anar a viure amb la seva mare i que al pare ja no el pot veure ni de visita. És que m’és absolutament igual! AB-SO-LU-TA-MENT I-GUAL! Una sentència no pot tractar un noi de gairebé 13 anys com un objecte, prescindint de les seves voluntats i dels seus drets com a subjecte jurídic. La jutgessa que va dictar aquesta sentència es va passar pel folre els drets fonamentals del Marcel, ara cal que un altre jutge esmeni aquest error. La Fiscalia de Menors ha de defensar els drets del Marcel. Feia tres anys que vivia amb el seu pare i era feliç: anava a l’escola, a l’hoquei, feia infinitat d’activitats extraescolars, tenia amics –entre ells, el meu fill- i vivia tranquil. Aquest noi ha dit per activa i per passiva, del dret i del revés, verbalment i per escrit, als jutges i a la DGAIA i a tothom que se li ha posat per davant que VOL VIURE AMB EL SEU PARE! No estàvem jutjant ni el pare ni la mare, estàvem decidint, en un jutjat, amb qui ha de viure el Marcel. Un noi valent i amb les idees molt clares que ha dit i ha deixat per escrit que, si pel motiu que sigui (ja sigui perquè al seu pare li passi alguna cosa o sigui perquè al jutge se li fiqui a la barretina que el seu pare és molt, molt, molt dolent), no pot viure amb el seu pare, prefereix anar a viure a casa d’una família amiga que a casa de la seva mare, tots dos sols. Li té por? No li agrada? Li fa fer coses que ell no vol fer? Li impedeix de fer-ne d’altres que ell sí que vol fer? No el deixa anar a la seva escola? No el deixa entrenar a l’hoquei? No el va portar al lliurament de medalles de final de lliga? No el deixa parlar per telèfon? No li deixa comunicar-se ni per whats ni per correu amb ningú, amb cap amic, amb cap persona del seu univers relacional durant els darrers tres anys? Que no pot saber com està el seu pare (amb qui ha viscut els darrers tres anys) i el seu pare no pot saber com està ell? Això, per als psicòlegs de pacotilla i per a la jutgessa que va dictar la sentència no deu ser gens important: “que no pateixi ningú, que el Marcel està amb la seva mare, que és on un fill de gairebé tretze anys ha de ser!” Doncs ja em perdonareu, psicòlegs de pacotilla, jutgessa i gent de bé en general que penseu que si la sentència diu el que diu per alguna cosa deu ser... i, millor que no ens hi fiquem... ara que passi una temporada amb la seva mare “de vacances”, en contra de la seva voluntat, sense mòbil ni ordinador, incomunicat, a veure si així creen vincle... ja em perdonareu, tota aquesta gent que heu mirat i seguiu mirant cap a una altra banda: AIXÒ ÉS UN SEGRESTAMENT! 

El fet real és que des del 29 de maig fins el 19 de juny, que va acabar el curs, el Marcel no va poder anar a l’escola, no va poder anar a les colònies, no va poder anar a recollir el diploma d’escacs, no va poder fer cap de les activitats extraescolars que li agradaven: piano, escacs, Yug-do, teatre i cant. No va poder jugar el darrer partit d’hoquei amb el Barça, ni va poder anar al lliurament de les medalles de final de lliga. 

Porta 31 dies desaparegut i incomunicat. No pot parlar amb els seus amics ni amb ningú, i amb el seu pare menys que amb ningú. Per molt que hi hagi una sentència, vulneradora dels drets d’un noi de gairebé 13 anys, que digui que la pàtria i potestat és de la mare, tenir 31 dies un noi aïllat del seu món exterior, a la força, ÉS UN SEGRESTAMENT, encara que la carcellera sigui la seva pròpia mare, amb qui un fill ha de ser feliç pel simple fet que és la seva mare, segons els psicòlegs de pacotilla, la jutgessa i la gent de bé. 

Un hostatge no pot ser mai feliç. Hi ha un racó del món on un noi està aïllat i segrestat en contra de la seva voluntat. Un noi amb cara, ulls i cor. Un noi que no és una propietat privada de la seva mare, ni del seu pare ni de la senyora jutgessa. Un noi que té drets i se li han trepitjat de manera sistemàtica. 

Si ho sabem i callem, ens convertim en còmplices.


diumenge, 14 de juny de 2015

T’HAN ARRENCAT, DE SOBTE, DE TOTES LES COSES I PERSONES QUE MÉS ESTIMES

T’han arrencat, de sobte, de totes les coses i persones que més estimes. No pots anar a l’escola, t’has perdut el final de curs. No pots anar a jugar a l’hoquei, t’has perdut el final de la lliga. No pots tantes coses, no pots totes les coses. No es pot estimar per força. Per força només es poden fer coses per por de ser castigat. Tu ets un noi molt fort, els 136 dies al CRAE, amb les corresponents 136 nits que vares haver d’aguantar, ho demostren. No et mereixes el que t’estan fent, invocant l’amor. L’amor no s’aconsegueix a base e coaccions i retencions. L’amor és lliure i els vincles sorgeixen, sense demanar permís i sense haver-ne d’obtenir.

La incertesa de tants dies de no saber de tu ens fa mal. La teva gent et trobem a faltar. El teu  pare està, com et pots imaginar, destrossat. Tu segur que també estàs destrossat. No hi ha cap sentència que pugui avalar el que t’han fet. No hi ha dret, per més que hi hagi sentència. Ja n’hi ha prou de jugar amb tu. Ens ha tornat a envair la ràbia i la impotència de quan et varen raptar i et varen dur al CRAE, com si fossis un delinqüent a qui calia castigar i privar de llibertat. Ens pensàvem que no existia un pitjor. Ens equivocàvem. Això d’ara és d’una crueltat majúscula. La sentència diu que la teva mare té la teva guarda i custòdia, cert. Però tenir la guarda i custòdia d’una persona menor d’edat no t’eximeix de respectar-lo. No té el dret de tenir-te retingut i aïllat. En un estat de dret, això no està permès. Els drets fonamentals no es poden vulnerar.

El teu pare i tota la teva gent maquinem de quina manera podem fer entendre el jutge que t’ha d’escoltar, que a les portes dels 13 anys les imposicions són absurdes, que només aconseguiran el contrari d’allò que pretenen però, mentre duri, et faran patir i ens faran patir. De moment, fem tan de rebombori i tanta pressió mediàtica com podem.
No ens podem quedar de braços plegats, tot i que hi ha “gent de bé” que així ho voldria. “Que no hi ha una sentència? Doncs ja està!” pensen alguns... i fins i tot n’hi ha que ho diuen... Doncs mira, no, no callarem! Aquesta sentència i el jutge que l’ha dictada s’han oblidat dels teus drets fonamentals i nosaltres som aquí i cridarem fins que ens escoltin i revisin aquest cas. També, quan et varen dur al CRAE els avalava una resolució administrativa i figurava que ho feien per protegir-te i, al cap de 136 dies, va resultar que hi va haver una altra resolució administrativa que deia que la primera podria vulnerar els teus drets, no ens n’hem oblidat.
Els de Vilaweb s’han fet ressò del teu cas. Els altres mitjans, no. Es veu que estan en mans de “gent de bé” que no troben que un noi de 12 anys, a punt de fer-ne 13, que pateix injustament, sigui motiu suficient per demanar la revisió d’una sentència judicial. A sus señorías no se’ls pot molestar, es veu.

Hem creat una petició a change.org, tenim l’objectiu d’arribar a les 500 firmes. I altra vegada, Vilaweb, se n’han fet ressò.


Aviat, ben aviat, compliré la promesa que et vaig fer el juliol de l’any passat. Em va impressionar que m’ho demanessis, tenia una responsabilitat molt gran. Estic contenta d’estar a punt de poder-la complir. 

dissabte, 2 de maig de 2015

532 paraules dedicades a tu, alcaldable, que somies en un país lliure.

A tu, candidat o candidata, del teu poble o de la teva ciutat, a tu que lluites tenaçment per rebatre el descrèdit de les persones que dediquen molt de temps i esforços a la política, a la política municipal, a la política de proximitat. Tu que creus que la política és l’art de pactar i arribar a acords i no ets amic de la crispació. A tu que pateixes per les persones, i pateixes amb les persones. A tu que saps transmetre el missatge perquè només dius allò en que honestament creus, que te la jugues, que arrisques buscant la fórmula que afavoreixi els que més ho necessiten, tu que tens empenta, tu que tens imaginació, que no promets coses que saps que no podràs complir, tu que actues amb seny i sentit comú al servei de les persones. A tu, que no esperes res a canvi d’aquesta dedicació, res que no sigui veure millora en la vida dels teus conciutadans. A tu que poses tota la teva capacitat al servei dels veïns i veïnes que et venen a buscar. A tu que tens el coratge de fugir dels populismes i centrar-te en allò que és just, conscient que les eines hi són, el que cal és utilitzar-les degudament.

Tu que saps que cal desemmascarar tants aprofitats que han pervertit el sistema, a tots els nivells, tantes persones que es posen a fer política per aconseguir algun càrrec, tants aprofitats que s’emborratxen de diners, de poder, de cotxe oficial i només recorden que tenen conciutadans per anar a fer-se la foto tendra i penjar-la a les xarxes socials, que són capaços de fer discursos llargs i abrandats, amb una retòrica perfecta, dels quals ells mateixos no se’n creuen ni una paraula, tants aprofitats que prometen subvencions a canvi d’un grapat de vots.

A tu que creus en la política municipal com a primer esgraó per a la política nacional. A tu que saps que en una Catalunya independent el teu poble o ciutat tindria més recursos. A tu que vols veure el teu país pròsper i lliure. A tu van dedicades aquestes paraules.

A tu que ets conscient que ara ens hi juguem molt. Ens ho juguem tot. A tu et demano que facis entendre a la direcció nacional del teu partit que no és moment d’electoralisme, no és moment de càlculs, no és moment de reservar la cadira en un despatx, ni el cotxe oficial per anar a passejar. Ara és moment de deixar de banda els politicòlegs i les estratègies partidistes. És moment de sumar i no de restar, de multiplicar i no de dividir. Tingues el coratge i la valentia que sempre has tingut. Explica a la teva direcció nacional que aquest procés va de baix cap a dalt, que la gent del carrer n’està farta, de veure que la divisió i la crispació l’estan posant en perill.

No podem permetre que la miopia partidista faci perillar la llibertat del nostre país. Hem d’evitar de fer allò que Espanya està esperant que fem: dividir-nos i crispar-nos.

T’ho dic a tu, perquè els aprofitats si no hi veuen un rèdit personal, no ho faran. Ho deixo a les teves mans!