UN QUILO DE PALLA, QUAN ES SUBMERGEIX, JA NO PESA UN QUILO

M’ha arribat que un jutge va impedir que els òrgans del nadó mort a la Vall d’Hebron poguessin volar en un helicòpter, amb urgència, cap a Madrid, per salvar les vides de dos nadons ingressats a un hospital de Madrid. No ho puc capir. Segur que hi ha un protocol que diu que en casos de morts violentes cal fer una autòpsia, i no es poden donar els òrgans per evitar l’ocultació de proves. Ho desconec, però m’hi jugaria un pèsol i, a més a més, ho trobo del tot lògic.

La tarda de dijous 9 de juliol va morir, malauradament, el nadó que havia ingressat dilluns 6 de juliol a causa dels presumptes maltractaments als quals els seus pares l’haurien sotmès. Durant els quatre dies que va romandre ingressat, li varen fer totes les proves hagudes i per haver, un munt d’analítiques  i totes les radiografies que varen caldre, per confirmar o desmentir els indicis de maltractaments. Fou justament a causa dels resultats de totes les proves diagnòstiques que els metges varen poder donar versemblança a la possibilitat que el nadó hagués estat objecte de maltractaments. Una mort absurda, que ens dol com a societat.

Aquesta mort absurda, gràcies a la quadrícula del cervell d’un jutge, s’ha convertit, a més a més, en estèril del tot. L’Hospital de la Vall d’Hebron va creure que els òrgans vitals del nadó podrien servir per salvar vides. La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), que va assumir la tutela del nadó l’endemà del seu ingrés, va ser informada i va donar el consentiment per tal que s’iniciessin els tràmits per traslladar els òrgans d’aquest nadó. Quan ja pràcticament tot a punt, a contrarellotge per traslladar els òrgans amb possibilitats de ser trasplantats, el jutge que finalment havia de donar l’autorització, la va denegar amb un simple comunicat adreçat a l’Hospital de la Vall d’Hebron, i va romandre inaccessible a les trucades que buscaven fer-li veure que el bé hipotèticament perseguit amb la denegació de l’autorització era ínfim al costat del bé que hagués pogut fer autoritzar l’excepcionalitat a la norma.

Quan s’apliquen els protocols, les circulars, les instruccions, les lleis, sense fer funcionar el cervell s’arriba al límit de l’estupidesa humana. I l’estupidesa humana s’eleva al quadrat quan es pretén aplicar la norma i fer justícia tancat en un despatx, sense cap voluntat de copsar les circumstàncies concretes de cada cas.

No tot és protocolaritzable, ni circulable, ni instruccionable, ni legislable... hi ha situacions excepcionals que segur que l’autor del protocol, la circular, la instrucció o la llei no ha previst. Per això existeixen els jutges i els tècnics que han d’interpretar-los i aplicar-los. De vegades, dos i dos no fan quatre. La mateixa palla, seca o mullada, no pesa igual. Al legislador, al creador de la norma, no se li ha acudit que algú pugui submergir la palla, i ha creat la norma partint de la base que un quilo de palla pesa un quilo.

No té cap justificació deixar perdre els òrgans d’aquest malaurat nadó. No té cap justificació allargar la lluita entre la vida i la mort dels dos nadons hospitalitzats a Madrid, possibles receptors. El compliment escrupolós d’un protocol ha fet frustrar les expectatives i engrandit l’angoixa i la desesperació dels seus familiars que veuen, impotents, com els dies passen i no troben cap donant compatible.

Un cervell quadriculat no hauria de poder ser jutge ni tècnic amb capacitat de canviar les vides de les persones. Un cervell quadriculat, que ha complert estrictament la llei, ignorant qualsevol altra circumstància, ha permès que la mort del nadó de la Vall d’Hebron sigui estèril.

Una resposta judicial ha frenat dues esperances de vida. La decisió ha estat jurídicament impecable, alhora que èticament reprovable.