dissabte, 1 de novembre de 2014

JA HO HEM TROBAT: LA CULPA ÉS DE L’UMWERTUNG

Resposta a l’article Les dues cares del nacionalisme independentista, signat per Camil Ungureanu, professor de filosofia de la Universitat Pompeu Fabra. El País. 31.1.2014

Que no sabeu què és l’umwertung? No us preocupeu, jo tampoc no ho sabia. Es veu que, segons Nietzsche, es un tipus de transformació retòrica fonamental. Que us heu quedat més aviat freds? Jo també. A partir d’aquí, l’Ungureanu desenvolupa la teoria que l’independentisme català seria fruit d’aquesta transformació retòrica i que, ens hem de deixar d’orgues, referèndums, consultes, processos participatius i punyetes; el que li cal a Catalunya és una resposta intel·ligent i constructiva. O sigui una tercera via, disfressada d’intel·ligència i de constructivitat, oi estimat Ungureanu?

El procés independentista escocès també estava afectat per l’umwertung? I el canadenc? Perquè jo en tot moment vaig veure els partidaris del SÍ defensant les bondats del SÍ i els del NO, les bondats del NO. No sé si la retòrica que utilitzaven estava transformada i convertia “la defensa particularista del secessionisme” o de l’unionisme “en una missió universal i històrica de lluita per la llibertat, els drets fonamentals, i el més pur esperit cívic”, tal com defineix el Sr. Ungureanu els “artificis discursius” de l’independentisme català.

Després d’il·lustrar-nos amb els estralls que l’umwertung està fent a Catalunya (si teniu curiositat per saber els miracles discursius que l’Ungureanu atribueix l’umwertung* regnant entre els independentistes catalans, us els detallo al final de l’escrit, convenientment rebatuts, un per un), segueix amb la cantarella de sempre de la parcialitat del Govern i dels diners públics invertits en pro del secessionisme, que no tinc ganes de comentar perquè ja cansa, per acabar dient que Catalunya no està preparada per una consulta, que seria democràticament precipitada.

Democràticament precipitada, amb els anys que fa que l’esperem? La consulta, o el procés participatiu, serà un xurro perquè en Rajoy i companyia s’han encarregat que fos un xurro -amb tots els que es creuen progresciudadanos de un lugar llamado mundo” que llegeixen El País fent-los de palmeros-, per després poder-ne deslegitimar els resultats. No tindrà les garanties democràtiques que volíem perquè tota aquesta colla, s’han dedicat sistemàticament a posar-nos pals a les rodes (a la meva ciutat, Sant Adrià de Besòs, tenim un alcalde del PSC-PSOE, en Joan Callau, que no ha volgut donar suport a la celebració de la consulta, a qui, per descomptat, li ha agradat molt aquest article de l’Ungureanu). Serà un xurro perquè no serà una elecció entre el SÍ i el NO, serà una elecció entre el SÍ i els del NO disfressats dels que no volen que votem, per por que guanyi el SÍ. No es volen posar calça curta i sortir al terreny de joc perquè estan cagats. No volen ser adversaris, per por de perdre, prefereixen convertir-se en enemics.

Arribats a aquest punt, farem el que podrem, però ho farem amb il·lusió i amb ganes d’ensenyar-li al món que a Catalunya hi ha una àmplia majoria que vol votar i els espanyols no ens ho deixen fer amb garanties democràtiques. I el 10N, ja parlarem de quina ha de ser la següent vinyeta.

“Catalunya necessita una resposta intel·ligent i constructiva”? És clar que sí! Qui decideix si és intel·ligent o no i qui decideix si és constructiva o no? En Junqueras, la Sánchez-Camacho, l’Iceta, en Mas, en Rajoy, Nietzche o l’Ungureanu? 

És senzill. Votem, comptem i ja tenim el que Catalunya necessita. El que la majoria dels seus ciutadans decideixin. Gràcies, senyor Ungureanu, però no necessitem cap filòsof que ens tuteli, ja som majors d’edat.

No defallirem, malgrat Nietzche, Ungureanu i la mare del “tanu”!

* L’umwertung, segons l’Ungureanu, hauria obrat tres miracles discursius:

1- Hauria dotat els independentistes no només d’una aura de messianisme democràtic sinó també d’una legitimitat extraordinària difícil de qüestionar fins i tot pels adversaris i competidors polítics.

Els independentistes tenim legitimitat democràtica, perquè democràticament volem fer les coses. Les veus que fins ara hem sentit dels unionistes no tenen cap legitimitat perquè es limiten a fer-se l’autogol. No han esgrimit ni un sol argument per al NO, de tan ocupats com estan per negar-nos el dret a tenir un referèndum amb garanties democràtiques, invocant la sacrosanta constitució.

2 - Pretendria dissociar la “lliure” elecció dels catalans del seu arrelament contextual, obviant els problemes crònics i conflictes socials.

Els catalans podran elegir lliurement i, justament perquè els independentistes no dissociem res, estem convençuts que en el nou estat català només ens podrà anar millor, perquè pitjor és impossible. Justament perquè no obviem els problemes crònics i els conflictes socials volem recomençar. Quin mal hi ha? Que ens deixin votar i si els que volem recomençar som majoria, doncs recomencem. D’això se’n diu democràcia.

3 - Tendiria a convertir l’oponent en enemic i a generar emocions negatives. La lògica de la superioritat moral i la lògica de l’hostilitat, l’idealisme exacerbat i el ressentiment van junts: si nosaltres som l’encarnació de la dignitat i la llibertat, és lògic que els altres només poden representar l’opressió i l’explotació.

És l’estratègia de l’adversari qui l’ha convertit en l’enemic. No sé si “Madrid és el símbol del mal i el boc expiatori que s’ha de sacrificar”, però sí que sé que ha actuat amb una miopia política que frega l’esperpent i, per tant, s’ha tornat ell tot solet en el mal.



dimecres, 29 d’octubre de 2014

HE PECAT DE PENSAMENT, SR. RAJOY! No serem 40.930 voluntaris, en serem 40.931

Benvolgut Sr. Rajoy, si té previst prendre represàlies contra els més de 40.000 voluntaris per a la organització del procés participatiu, que no consulta ni referèndum perquè a vostè no li ha donat la gana, si us plau, comptin-m’hi. No m’he apuntat a fer de voluntària, no pas per manca de ganes, sinó perquè he prioritzat anar a acompanyar els meus pares a votar. No els vull deixar sols en aquest dia tan important; ja són grans i, de vegades, es despisten una mica i, per si de cas, m’he estimat més acompanyar-los. Però que consti que, si no fos per això, seria en algun col·legi electoral donant un cop de mà. Així doncs, prengui nota, seré voluntària de pensament. No hi seré en cos, però no dubti que hi seré en ànima.

La resta del dia, a part d’anar a votar, la dedicaré a acompanyar altra gent gran que ho necessiti, altres veïns i veïnes de Sant Adrià de Besòs que, per la mateixa raó que els meus pares, em fa por que no s’atabalin amb totes les traves i impediments que ens han anat posant. Vull ajudar que la gent del meu entorn que vulgui votar, voti.

Que no sap on és Sant Adrià de Besòs? Sí home, sí! Pensi una miqueta... és un dels pocs, poquíssims municipis de Catalunya en què no es va aprovar el suport a la consulta (que aleshores encara havia de ser consulta) del 9 de Novembre. És una vergonya, aquest alcalde poruc que tenim. Vostè això no ho deu saber, però fa uns quants anys vàrem organitzar una consulta popular, aquí a Sant Adrià, per decidir si conservàvem tres xemeneies. O sigui, que una mica de pràctica amb les consultes sí que hi tenim. Però, ai las, el nostre alcalde va decidir que no havia de facilitar les coses per què la gent de Sant Adrià anés a votar si volien seguir a la seva Espanya o volien independitzar-se, perquè... com ho deia? Ah, sí... per “procurar que l’eix de la política de Sant Adrià sigui l’entesa, l’acord i la tolerància per aconseguir la defensa i millora dels seus ciutadans en tots els aspectes de la seva vida”.  Tenint en compte que el 96 % dels municipis de Catalunya varen donar suport  a la consulta del 9-N, convindrà amb mi que ja és mala sort que m’hagi tocat anar a viure en un dels municipis del 4 % restant.

Tornem al tema, que me n’estava desviant. Això que li deia. Que em faci el favor de tenir-me present en el recompte de catalans irreductibles que, voluntàriament, volen ajudar que el procés participatiu sigui un èxit. Ah, i tinc un agreujant. Sóc funcionària. Així doncs, els meus pensaments impurs deuen estar doblement penalitzats, oi? Ei, i hi hagués anat sense necessitar la coacció de ningú. Li aclareixo perquè últimament he sentit que en el seu cervell, diguem-ne “poc privilegiat”, no hi cap la possibilitat que un funcionari, a més a més de ser funcionari, sigui persona humana i tingui preferències i sentiments més enllà de la seva condició de persona funcionària.

M’hagués agradat molt poder ser-hi perquè serà un dia important, podrem fer sentir la nostra veu a Europa i al món. Ja sabem que vostès negaran qualsevol credibilitat dels resultats però, sap què passa? A fora, els que comencen a tenir credibilitat zero són vostès, els del Govern espanyol. Em sembla que més d’un estranger ja comença a entendre per què tenim tanta pressa per marxar. Jo sóc independentista des d’abans de néixer, sap? Em varen educar en l’estimació pel meu país, la meva llengua i la meva cultura; aquest país, aquesta llengua i aquesta cultura que vostès trepitgen dia sí i dia també, sense cap rubor. Em varen inculcar el valor de la llibertat, a les acaballes del règim franquista. Aquell règim franquista que es creia que ho deixava tot ben lligat, però resulta que el poble català, tossudament alçat, es nega a restar impassible mentre li van prenent la llengua, la llibertat d’expressió, la dignitat. Sap què passa, Sr. Rajoy? Que quan t’ho prenen tot, sense adonar-se’n, també et prenen la por. No ens fan por, Sr. Rajoy, no ens fan por.


Hi insisteixo, no se’m descuidi quan passi llista, jo també sóc voluntària del 9N. Ah, i si em volen treure a primera plana d’algun diari dient que tinc diners a Suïssa, facin, facin, no es tallin ni un pèl. 

diumenge, 19 d’octubre de 2014

SUMA+E

M’acabo de fer sòcia de SÚMATE: nom, cognoms, adreça, telèfon, dades bancàries i intro. He escollit la quota més econòmica, que l’economia familiar no està per gaire alegries. Estic com una nena amb sabates noves.

N’havia sentit a parlar, havia vist algun dels actes que feien, a través del Facebok. Però va ser ahir, a la plaça de la Vila de Sant Adrià de Besòs, que em vaig adonar de la feinada que fan i de com n’és d’important que ells facin de portadors del missatge pro independentista a segons quins barris i ciutats de l’àrea metropolitana on, el missatge portat per les pures essències del catalanisme no entraria mai, ni de conya.

Vaig tenir ocasió de parlar una estoneta amb l’Eduardo Reyes, el president de l’associació, i amb la Isabel, la seva dona. Em vaig adonar que són molt pocs i que tenen molta feina per fer. Tota la que nosaltres, amb discursos sovint subliminalment excloents i amb català fabrià, no hem sabut fer.

Aquesta associació està formada per gent molt diversa però unida per un únic objectiu: que Catalunya esdevingui un país lliure.

La majoria de socis són d’arrels espanyoles i estan convençuts que no cal que en reneguin per defensar el dret a decidir de tots els catalans, siguin de l’origen que siguin. Creuen fermament que un estat propi per a Catalunya ens beneficiarà a tots, en conjunt, però sobretot a les classes populars i de l’àrea metropolitana, on es concentren la majoria de parats i de famílies empobrides, que més pateixen les conseqüències d’uns serveis públics que no poden abastar totes les necessitats.

S’han constituït en associació perquè volen ser part activa en el procés cap a la independència. Denuncien el menyspreu endèmic per part dels diferents governs de l’Estat espanyol envers les reivindicacions i necessitats de la societat catalana i, també, el desequilibri fiscal i el maltractament polític al qual, com a poble hem estat sotmesos.

La gent de Súmate denuncia la destrucció de l’estat del benestar i la política d’ofec fiscal que fa que a Catalunya es perdin oportunitats i hi augmenti l’exclusió social. I, justament perquè la majoria dels seus socis varen venir a Catalunya buscant un futur millor, ells o els seus pares, i ells i els seus fills han contribuït a generar prou riquesa per poder tenir un estat del benestar, estan lluitant amb tota la seva força per convèncer la gent que, com ells, buscaven aquest futur millor a Catalunya, vinguts de tots els racons d’Espanya que, per dignitat, cal crear un estat propi català. 

Els parlen en castellà i els expliquen que són com ells, vinguts de l’Aragó, de Múrcia, d’Andalusia, etc.; que són tan catalans com els que hem nascut aquí i que, junts, hem de plantar cara al Govern de l’Estat espanyol i votar per dir-los a Espanya, a Europa i al món, amb veu solemnement i clara, que ja estem tips del menyspreu i espoli sistemàtics, que ja ens hem fet grans i no necessitem que ens tutelin, que volem marxar. Els expliquen que voler una Catalunya independent no significa renegar dels seus orígens, sinó voler un futur millor per a ells i els seus fills.

Vaja, que em trec el barret davant la tasca de la gent de Súmate i que, malgrat que sóc catalana des de generacions i generacions, per totes dues bandes, vull col·laborar-hi, amb el convenciment que ara és de vital importància per al poble de Catalunya, esvair els dubtes dels indecisos i sumar-los al SÍ+SÍ.

I nosaltres, amb tots aquests anys, no n’hem estat capaços. L’ANC, Òmnium, Solidaritat amb les pures essències de l’independentisme, i tots els partits de l’arc parlamentari pro independència o, si més no, a favor del dret a decidir, estan molt bé, però tinc la sensació que tots plegats només mobilitzem els convençuts i anem fent demostracions de força, que estan molt bé. Mantenir la moral i la capacitat de mobilització de la tropa ben alta, és important. I tant! Però crec que ara, més que mai, és hora de donar l’altaveu a Súmate, que entrin a les places dures d’alguns barris i entorns de les ciutats -on hi ha borses d’immigrants d’origen espanyol impermeables al discurs catalanista, fins ara-, que els parlin com ells, que vegin que qui els parla i els dóna arguments comparteix el seu mateix origen. 

Cal imperiosament sumar els indecisos a la nostra causa, perquè totes aquestes presses instant el president Mas a convocar eleccions no serviran de res si no les guanyem per golejada, amics meus!

Ara és hora, més que mai, de Súmate. Doneu-los entrada, doneu-los suport, doneu-los l’altaveu i desitgeu-los encert!

SÚMATE/SUMEU-VOS-HI!



dimarts, 14 d’octubre de 2014

I SI ENS MENGEM EL SUGUS I ENS BEBEM LA FANTA PLEGATS, I DESPRÉS ANEM A VOTAR?

Un dissabte al vespre, mirant el Facebook vaig topar amb un post ocorrent que deia: “Primer demanàvem la independència. Després el referèndum. Després poder votar. Ara demanem unitat. Acabarem demanant un Sugus i una Fanta”. Era un post que havia penjat en López Tena, però la frase la signava en Miquel Pueyo, i arribava al meu mur perquè em dec haver fet amiga d’algun fan del SI, que l’havia compartit.

Cada vegada que algú que no era de la seva corda posava algun comentari al post demanant-los unitat i calma, els faltava temps per dir-li que tots els que donàvem suport a la consulta, érem rucs i estàvem abduïts i enganyats. En poques paraules, que els que creiem que aquest procés el pot impulsar Òmnium i l’ANC, com a representants de la societat civil, i el poden canalitzar les forces polítiques amb el president Mas al capdavant, som uns pobres de bona fe i sense cap criteri, en el millor dels casos, o -cito literalment- “som massa tossuts per deixar-nos alliçonar per gent que fa servir els ulls, les orelles, la memòria i el sentit comú”. Hem de suposar que tota aquesta gent que té tantes virtuts, són els del SI, és clar.

Fins aleshores, aquests arguments només els havia sentit en boca dels intel·lectuals unionistes i espanyolistes recalcitrants d’esquerres, cada vegada que veien una multitud d’independentistes. Ai, aquests extrems que sempre s’acaben tocant!

Altres perles, d’aquest post i d’altres, deixades anar per fans de Solidaritat:

T’equivoques molt. I no ets la única”, li deien a una pobra que s’esgargamellava a favor del consens. “M’esperava molta més mobilització ciutadana”, deia un altre independentista autèntic, no com la resta de mortals. “Saraus tan acolorits, emotius, com absolutament inútils”, comentava un altre sequaç del SI referint-se a la V, la via catalana i les manifestacions que hem fet aquests darrers anys, com a mesura de força i amb imatges que han donat la volta al món a tots els mitjans. Emotius i acolorits, i tant! Absolutament inútils? Han remogut moltes consciències. Gràcies a l’audàcia d’organitzacions com l’ANC i Òmnium ara està de moda ser independentista. Abans, amb el discurs d’organitzacions com el SI, de passamuntanyes i excloent, el pensament independentista era residual. “Vull que els catalans votin polítics que portin com a punt principal la DUI a curt termini”, deia un altre “demòcrata”, sortit del fons del pot de les pures essències independentistes. “Que facin la DUI ARA MATEIX! Jo l’espero i estic fart d’esperar encara... i encara...”, deia un adolescent del SI, d’aquests del TOT o RES, SEMPRE o MAI, TOTS o NINGÚ. Noi, doncs pren-te una til·la, perquè encara que et requi, el teu “jo” no és el nostre “nosaltres”.
Nois de Solidaritat i amics tots d’en López Tena, millor que una Fanta, demaneu-vos una til·la perquè us noto esveradots.
Us recordo que el vot d’un convers, el d’un semi-convençut in extremis, el d’un que ja ha nascut independentista, el que se n’ha fet per raons econòmiques, el que s’hi ha tornat gràcies el menysteniment i les constants provocacions del PP, i el del que es creu que ell és el més independentista de tots, val igual. Cadascú té un vot, que val igual que el de l’altre. L’antiguitat i l’autenticitat de pensaments no es valora en una votació. I, per tenir majoria, cal sumar molts vots. Tants, com la meitat més un. I si en poden ser uns quants més, millor. I per sumar vots, cal anar a les urnes.

Mentre feia aquest escrit m’ha vingut al cap, aneu a saber perquè, una frase que la meva mare sempre em deia quan jo ridiculitzava alguna cosa que, en el fons, desitjava: El llop, quan no les pot haver, diu que són verdes.

Estimats fans de Solidaritat i, avui, per extensió, davant les darreres declaracions de la CUP, d’ERC i d’ICV-EUiA: una DUI sense la certesa del suport de la meitat més un dels catalans amb dret a vot, és una cosa que s’assembla massa a un cop d’estat. Encara que us costi de creure, no sou els propietaris del copyright d’independentisme i el país no us pertany en exclusiva. Heu d’aconseguir la majoria per poder fer les coses a la vostra manera.

Fem servir les poques eines que ens queden per comptar-nos. La suspensió del Decret de consulta per part del TC, a instàncies del Govern espanyol, ha posat el nostre Govern en una situació difícil. Cal recalcar i recordar que els nostres adversaris no són els altres independentistes que van a velocitat més lenta, sinó l’Estat espanyol, representat pel PPSOE. Nosaltres volem fer una cursa cap a la independència, fent possible que tothom arribi a creuar la meta; uns voldran còrrer molt i obtenir medalla, perfecte. I els altres, que també volen la independència, volen també participar i fer aquesta cursa, però al seu ritme, més lent potser a causa de la manca d’entrenament, i hi volen arribar sense morir d’un atac o defallits.

Un Govern no pot saltar-se la legalitat, i posar contra les cordes els servidors públics. Haguéssim volgut un referèndum pactat o, en el seu defecte, una consulta. Però no ha pogut ser. Doncs que sigui un procés participatiu. El cas és saber EXACTAMENT quin suport hi ha a la independència de Catalunya posant els vots dins les urnes, no fer un cop d’estat perquè n’hi ha uns quants que tenen pressa.


Si la suma dels vots és favorable al trencament amb l’estat espanyol podrem, democràticament, fer unes plebiscitàries i, si la majoria parlamentària a favor de la independència surt, fer una DUI. Abans, no!

dimarts, 7 d’octubre de 2014

CARTA OBERTA A L'ALCALDE DE SANT ADRIÀ (1)

Aquesta carta, que estrena el meu blog, l'he dividida en dues entregues. És la meva resposta a l'escrit que l'alcalde de Sant Adrià de Besòs ha fet públic per justificar el seu posicionament contrari a donar suport a la celebració de la consulta del 9N2014.


Benvolgut Joan Callau, alcalde de Sant Adrià de Besòs, la meva ciutat

Encara estic perplexa pel contingut del vostre escrit i, també, per la necessitat que heu tingut de fer-lo i publicar-lo. No crec que hi hagi gaire alcaldes que hagin votat "sí" o que s’hagin abstingut que hagin tingut la necessitat d’explicar el perquè del sentit del seu vot.


Abans de res, un comentari general. Després ja hi entraré punt per punt. No sé si és de collita pròpia o us l’han escrit, aquest enfilall d’excuses, que tan poden servir per argumentar un “no” com una abstenció. Si us l’han escrit, feu-vos un favor, despatxeu a qui ho ha fet. Si es de collita pròpia, res a dir, no us podeu autodespatxar (podríeu dimitir, però no és ben bé el mateix). Però deixeu-me que us digui que està poc treballat. L’escrit es limita a ser una explicació de coses, posades una rere l’altra, sense cap idea central ni cap preàmbul ni cap conclusió respecte a allò que demanava la moció. Barreja ous amb peres i patates, sense to ni so; és fluixet i té un argumentari dèbil que parteix de mantres de la dreta més recalcitrant. 

Comencem amb el vostre enquadrament: l’afirmació que "estem vivint moments delicats socialment i políticament, amb un desenllaç incert". Aquests moments, dieu, serien la conseqüència que s’ha fet de la tàctica electoral categoria política. No us negaré que els partits polítics, i el vostre no n’és cap excepció, fan sovint de la tàctica electoral categoria política; però d’aquí a afirmar que el moviment social a favor de la independència, que existeix actualment a Catalunya, neix fruit del tacticisme partidista, n’hi va un tros molt llarg.

No entraré ara en cap lliçó d’història, ni en cap batalla de xifres, em limitaré a dir-vos dues obvietats: que fa moltíssims anys que Catalunya existeix com a nació i que, actualment, hi ha una molt àmplia majoria social que reclama el dret a ser consultada i, si arribés a guanyar el vot favorable a tornar a ser lliures, demana als nostres polítics que emprenguin les accions necessàries per aconseguir-ho. Reduir el que està passant al tacticisme partidista és faltar el respecte a tanta i tanta gent que ens ha precedit i que ha donat molt, alguns fins i tot la vida, per aquest nostre país. Un país amb defectes i virtuts, com tots, però que molts ens l’estimem, senzillament perquè és el nostre. Un país que ha resistit molts embats i sempre n’ha sortit més resistent i fort.

A continuació poseu el focus en la sentència del TC sobre l’Estatut. Sí senyor, aquest va ser un punt d’inflexió. Aquí molts catalans, del sud, del nord, els que varen venir fa cinquanta anys, els que acaben d’arribar i volen viure aquí i s’estimen Catalunya, ens varem emprenyar. Una multitud de catalans varem sortir el juliol de 2010, i no seguíem cap consigna de cap partit, senzillament, ens havien trepitjat la nostra dignitat com a país i varem sortir a expressar la nostra indignació.

Després, ve un paràgraf on feu esment de les retallades, "com a única solució aportada pels polítics en uns moments de crisi". Parlem-ne doncs, sí senyor, és ben bé això.  Aquí tornaré a evitar entrar en un ball de xifres i de milions de dèficits cap amunt i cap avall –sóc més aviat de lletres, jo- però és una obvietat, reconeguda pel Govern Espanyol, que de Catalunya en surten molts més calers que no en tornen. No us ho negaré, hi ha molta gent que ha abraçat la idea de la independència moguts per la certesa que, en una Catalunya independent, totes aquestes retallades no haurien d’existir. Als que ja vàrem néixer independentistes, o als que s’hi varen fer per qüestió de sentiments, s’hi han sumat aquests darrers. És cert, i no és dolent, senzillament és així. Cal afegir-hi, també, els indecisos que dia rere dia, gràcies a les constants provocacions del Govern del PP, es van afegint a la causa independentista.

És el que dieu en el paràgraf següent, “apareix l’independentisme com a solució de tots els problemes”. És cert, hi ha una part significativa de compatriotes que estem convençuts que si fóssim independents, les coses anirien molt millor. O, si ho voleu, senzilIament, millor, treguem-hi el “molt”, la crisi assetja tothom i, poc o molt, tot i ser independents, ens hi notaríem, és clar; però estem convençuts que seria un país viable. El que és d’una evidència meridiana és que si ens independitzem d’Espanya no ens anirà pitjor que ara, que ja ens va prou malament. I sí, se n’han fet documentals. I sí, molts especialistes així ho creuen i així ens ho expliquen.

Dieu que l’independentisme ha rebut un "impuls mediàtic desmesurat". Els “impulsos mediàtics desmesurats” solen arribar quan la cosa és majoritària. També es parla més del Barça que de l’Espanyol, per a gran desconsol dels pericos. I els pericos també acusen els mitjans de tenir un “impuls mediàtic desmesurat” envers el Barça. Però així són les coses de les majories, alcalde. Ah, i deixi’m fer-li un apunt, l’audiència de TV3, a la que vostè acusa de parcialitat sota el subterfugi o eufemisme d’”impuls mediàtic desmesurat”, no arriba al 30% a Catalunya. 

Si el deute públic, el deute amb els ajuntaments, el deute amb el tercer sector, les retallades en sanitat, etc. creixien, mentre, segons dieu, "el debat independentista s'havia convertit en l'eix de la política catalana"  és, i ho sabeu, gràcies a l’ofec de les finances de la Generalitat de Catalunya que el Govern central ha propiciat. Només cal mirar la taxa d’atur del País Basc, on tenen el concert econòmic, que us recordo que als catalans se’ns ha negat, per veure que el fet que hi hagi un debat sobre el procés independentista no agreuja els paràmetres, com insinueu, fent una relació malintencionada entre una cosa i l’altra. Vaja, alcalde, que en aquest paràgraf se us ha vist el llautó d’una hora lluny!

Avui al Palau de la Generalitat, el món local de Catalunya –en una aclaparadora majoria- ha mostrat el seu suport a la consulta del 9 de novembre. Malgrat que uns 300 regidors del PSC han facilitat que s’aprovés la moció del 9N als seus respectius ajuntaments, vos no hi éreu, heu preferit alinear-vos amb els que ens neguen el dret a existir com a país i com a subjecte polític i a ser consultats. Una autèntica llàstima!

Sant Adrià de Besòs, 4 d’octubre de 2014

Acabaré aquesta carta, en una segona entrega.

Us poso un enllaç a l'escrit íntegre del posicionament de l'alcalde.
CARTA OBERTA A L'ALCALDE DE SANT ADRIÀ (2)

Aquesta és la segona part, de la resposta a l'escrit que l'alcalde de Sant Adrià de Besòs ha fet públic, per justificar el seu posicionament contrari a donar suport a la celebració de la consulta del 9N2014

Home, el paràgraf que segueix sí que és interessant de debò. Dieu que l’obligació d’un “governant” no és “introduir incerteses”. Aquí cal que us recordi, per si se us ha oblidat, que el procés independentista de Catalunya no és una obsessió d’un “governant”. El procés independentista ha nascut del poble, i el “governant” i cinc forces polítiques han complert amb una de les seves obligacions: escoltar els anhels i el clam del seu poble.

Només parleu de les obligacions que, a parer vostre, no són les d’un “governant” i no dieu quines són, efectivament, les obligacions que té. Jo ja us n’he dit una, escoltar el poble i vehicular i fer possibles els seus anhels. Ara us en diré una altra: intentar optimitzar i rendibilitzar tan com sigui possible els recursos econòmics existents en benefici del màxim nombre de ciutadans. A Sant Adrià us podria posar un exemple de negligència d’aquesta darrera obligació d’un governant: fer una escola bressol de cinc estrelles amb poques places, podent-ne fer una (o dues) de tres estrelles i moltes places, invertint-hi els mateixos diners, o pocs més. Intentar universalitzar els serveis públics, i fer que, invertint-hi els mateixos diners es pugui donar un servei correcte a molts ciutadans, en comptes de tenir uns quants ciutadans a qui es dóna un servei excel·lent, i a la resta no donar-los res de res.

“El benestar dels ciutadans no s’assoleix amb l’emoció i el sentiment”, seguiu dient en el vostre paràgraf. Home, això depèn, no? Qui sou per decidir com s’assoleix el benestar dels ciutadans? Jo diria que molts ciutadans estarien millor si podien votar a la consulta; almenys és el que em va semblar sentir a la V baixa el darrer 11 de setembre... i si votar a les urnes ens condueix a ser un estat amb recursos i eines d’estat, no em direu que no haurà contribuït al benestar dels ciutadans, alcalde! Aquest paràgraf l’acabeu amb una bonica sentència que parteix d’una premissa falsa: “Abocar el poble de Catalunya a una consulta que a més a més d’estar sustentada per l’emoció i el sentiment, no té el reconeixement de cap Estat, ni de cap organisme internacional és, si més no, temerari”. A veure, alcalde, és el poble tot solet qui s’ha abocat a una consulta, és el poble tot solet que s’ha cansat de ser l’ase dels cops de totes les comunitats autònomes d’Espanya, és el poble tot solet qui s’ha cansat de la recentralització i de les provocacions constants del PP (del tipus “espanyolitzarem els nens catalans”), és el poble tot solet que s’ha fotut un fart de riure amb les idees de bomber del PSOE (reformar la constitució i convertir Espanya en un estat federal, sense saber ben bé com la reformarem i amb qui ens federarem). El “governant”, com dieu, i cinc partits polítics estant vehiculant els anhels d’una bona part del poble de Catalunya, i la consulta ha de servir justament per saber si els que volem la independència som majoria o no. Si està sustentada en l’emoció, el sentiment, el seny, la rauxa o la butxaca, no és important. Cadascú és ben lliure de triar en què vol sustentar els seus anhels. I, disculpeu, però no he acabat d’entendre perquè necessitem el reconeixement de cap estat ni de cap organisme internacional per fer una consulta, perfectament legal, en clau interna. D’on ho heu tret que ens cal això? Justament, si un dia ens volem declarar independents, el primer que ens demanarà la comunitat internacional són els resultats de la consulta.

Ara sí que m’he esglaiat de debò. És delirant la fórmula que feu servir per justificar la vostra negativa a donar suport a una consulta reclamada majoritàriament pel poble de Catalunya: “haig de procurar que l’eix de la política de Sant Adrià sigui l’entesa, l’acord i la tolerància per a aconseguir la defensa i millora dels seus ciutadans en tots els aspectes de la seva vida”. Creieu de veritat que negar el suport a que el poble de Catalunya es pugui expressar a les urnes es pot basar en l’entesa, l’acord i la tolerància? Alcalde, són justament les urnes les que, en democràcia, garanteixen l’entesa, l’acord i la tolerància. És delirant que pervertiu d’aquesta manera tan barroera el significat d’aquests valors tan preuats en democràcia. Ens esteu dient que els més de 800 alcaldes que el dia 4 d'octubre al Palau de la Generalitat, per lliurar al president de Catalunya les seves respectives mocions a favor del dret dels catalans a ser consultats, tant se’ls enfot l’entesa, l’acord i la tolerància als seus pobles i ciutats?


I, per acabar, dieu que cal que els que no creieu en el xoc de trens ni en dinàmiques enfrontades  ho manifesteu en veu alta, tot i que no se us senti prou bé o quedeu en minoria. Doncs, alcalde, és molt fàcil, si voleu expressar la vostra opinió que qualifiqueu de minoritària i evitar el xoc de trens, n’hi ha prou amb que el dia de la consulta voteu NO o SI-NO o no sortiu de casa, si no voleu. Al cap i a la fi, la consulta del 9N es fa justament per demanar l'opinió de tots i cadascun dels catalans; i, aquell dia, la veu dels que diuen SÍ-SÍ, Sí-NO o No, se sentirà igual d'alta i clara.

Alcalde, els adrianencs i adrianenques no ens mereixem que ens hagueu intentat robar el nostre somni: poder votar.

Sant Adrià de Besòs, 7 d'octubre de 2014

Us poso un enllaç a l'escrit íntegre del posicionament de l'alcalde