divendres, 19 de febrer de 2016

A la nova república catalana garantirem els drets dels infants, oi?
3/6 - Des de 1987, la decisió de declarar un desemparament ha deixat d’estar en mans de jutges i són els tècnics els que avaluen, jutgen i sentencien.

El Sistema de Protecció a la Infància s’ha convertit en un sistema extrajudicial sense garanties processals per a les persones afectades. El tècnics avaluen, jutgen i sentencien. Prenen les seves decisions amb el que ells anomenen “criteris tècnics” i ningú no els els pot rebatre. Tret, és clar, d’un jutge, si els pares recorren judicialment la decisió administrativa. Si el jutge es mira una mica el cas i acaba donant la raó als pares que han recorregut, l’infant ja s’ha passat mesos o anys en un centre, que no els els pot tornar ningú. Això si no els toca un jutge que dóna per bons els informes dels tècnics, sense ni tan sols escoltar els infants ni ningú, que d’aquests també n’hi ha. De fet, hi ha molts advocats que ja no volen agafar casos d’infància. Per alguna cosa deu ser!
Preguntem-nos com és que alguns tècnics d’infància impedeixen que els pares i les mares assisteixin acompanyats del seu advocat a entrevistes durant la instrucció d’un expedient de risc o de desemparament dels seus fills.
Per què hi ha resistència a que les entrevistes entre els pares i els professionals que instrueixen l’expedient de risc o desemparament puguin ser gravades, com ho són, actualment, tots els judicis?
Preguntem-nos com és que hi ha equips d’infància que gosen dir que la Fiscalia de menors ‘no és ningú’ per ficar-se en un expedient de desemparament que ells estan instruint.
Queda palès que els ‘criteris tècnics’ donen butlla per saltar-se els drets fonamentals, fins al punt de no reconèixer l’autoritat d’un fiscal de menors. I aquesta butlla que es prenen alguns tècnics, té l’absoluta benedicció de la majoria dels polítics, perquè ja els va bé, escudar-se darrere un informe tècnic per no haver-se d’enfangar, i s’obliden que els criteris són tècnics, però les resolucions van signades per un polític.
Si alguns tècnics creuen que poden passar-se per l’entrecuix l’autoritat del fiscal de menors, qualsevol cosa és possible: donar credibilitat a rumors interessats, amenaçar amb restringir contactes i visites biològiques, canviar unilateralment els plans de treball, allargar-los innecessàriament, afirmar (i escriure!) que els pares tenen patologies quan no hi ha ni un sol diagnòstic... Això és especialment sagnant en territoris on tothom es coneix, les manies personals, familiars i de veïnatge treuen la seva cara més fosca, fregant els mètodes mafiosos, amb infants innocents com a ostatges.[i]
La feina, la professionalitat, el rigor i la credibilitat dels tècnics d’infància no hauria de témer la transparència. Els bons professionals, els que realment miren quin és l'interès de cada infant en concret que tenen en estudi, no haurien de recelar de cap mesura de control; s'hi haurien de sentir més còmodes, perquè els donaria garantia d'imparcialitat i encert.
Concentrar l’avaluació, el judici i la sentència en un sol equip és una barbaritat.
Cal crear una segona instància, si no ho fem, donem ales a l'arbitrarietat. Un policia que té una pistola que pot matar, té darrere, vigilant-lo, un departament d’afers interns. Un tècnic que té el poder de treure un infant de casa seva, hauria de tenir un mecanisme seriós de revisió dels casos.
A la Llei 14/2010, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència -que apel·la constantment a l’interès superior dels infants i els adolescents i legisla sobre el procediment del desemparament a Catalunya- l’únic que es podria assemblar vagament a un mecanisme de revisió es recull en el seu article 118 El procurador o procuradora dels infants o adolescents.[ii] Cap dels governs successius, d’ençà de la seva entrada en vigor, ha cregut important ni necessari de desplegar reglamentàriament aquest article per a poder dotar-se d’aquesta figura dins la pròpia estructura de l’Administració. Així doncs, com tants altres aspectes d’aquesta llei, ha quedat com una bona intenció política i legislativa, o sigui, decorativa.
Els tècnics tenen pocs recursos al territori i massa fàcil posar infants a un centre. A l’hora de la veritat, hi ha alguns professionals que es deixen endur per prejudicis, per prepotència, perquè estan convençuts que tenen la missió de salvar nens, o aneu a saber per quina cosa. També n'hi ha d'altres que, encara que vulguin treballar alguns aspectes relacionals o d’habilitats amb una família, en el seu entorn, sense separar-ne els infants, es troben sense eines ni recursos per fer un treball intens que pugui prosperar. Aleshores ve la por, la por de deixar els infants a casa seva i que ‘passi alguna cosa’. Estem apartant l’infant d’un risc per la nostra tranquil·litat o per protegir-lo de perills reals si continua amb la seva família? De vegades, els motius per tutelar un infant, per part dels tècnics, són presos des de la visió contaminada d’algú que s’ha auto atorgat la missió de ‘salvar nens’, des d’una suposada superioritat moral, són alliçonadors, són justiciers i, massa vegades, preventius, que confonen risc amb dany.
Les conseqüències d’aquesta manera d’actuar poden ser: castigar uns pares, sense judici; ensenyar-los a ser pares, però sense els nens a casa; proposar als pares plans de treball quimèrics, no quantificables, que impedeixen demostrar el seu compliment o, directament, impossibles de complir sense ajuda.
No entenc amb quin dret s’intervé i se separa un infant dels seus pares, sense cap prova que aquest infant pugui patir un dany greu.
En els casos on hi ha carències personals i debilitats personals, conseqüències de la pobresa, poca habilitat educadora o, fins i tot, un model relacional pares-fills que no entenem o compartim, no hi tenim cap dret a treure l’infant de casa seva. En molts casos de desemparament els pares, i els fills, són innocents, no han comès cap delicte, però l’Administració els imposa una pena d’allunyament. Oferim-los ajuda, però ajuda de veritat. Ajuda social, ajuda educativa o ajuda econòmica.
Si no estem segurs que la nostra intervenció millorarà la vida d’aquell infant, estiguem-nos quiets. Deixem les nostres ànsies alliçonadores, justicieres i bondadoses. Intentar ‘ajudar’ algú fent-li més mal del que ja té, és pervers.
Fer-ho en nom del seu interès superior, frega el cinisme.




[i] Per a les ments benpensants i persones de bé en general, no he dit que tots els professionals que treballen al sistema de protecció a la infància treballin amb poc rigor, he dit que el sistema permet un ampli marge per l’arbitrarietat i, això, en un estat de dret com el nostre, no es pot permetre.

[ii] Article 118. El procurador o procuradora dels infants i els adolescents. Les funcions d’inspecció, d’atenció a les sol·licituds i queixes dels menors tutelats i l’atenció a les peticions d’informe del Síndic de Greuges, i també la funció d’elevar recomanacions i propostes en l’àmbit de les situacions dels infants i adolescents, poden ésser atribuïdes a un funcionari o funcionària del departament competent en atenció als infants i adolescents, que ha d’ésser nomenat procurador o procuradora de la infància. En qualsevol cas, reglamentàriament s’ha de regular la figura o òrgan esmentat depenent de la unitat directiva competent en l’atenció als infants i als adolescents.

Article 3, d'una sèrie de 6 articles, sobre el sistema de protecció a la infància de Catalunya. Tots publicats en el blog TRES14SETZE. Gener de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada