divendres, 26 de febrer de 2016

Benvolguda infermera anònima,

Vull fer-te notar el disgust que em varen provocar les teves paraules injustes i to inadequat que vares utilitzar per adreçar-te a mi, ahir al vespre, a l’hora dels sopars, quan jo et vaig venir a preguntar per l’alimentació del meu pare.

Ahir al matí, concretament a les 10:51, la meva germana que s’havia ocupat de perseguir a la doctora durant el matí, ens va fer arribar un whats que deia exactament així:

Ha passat la doctora. Provaran de donar al pare alguna cullerada de menjar tipus iogurt/gelatina i a veure què passa... si poc a poc ho va tolerant millor. I aigua amb espessant. Amb la hipòtesi que la broncoaspiració és puntual. Si no funciona pot ser un problema de deglució i en aquest centre no tenen fisios que treballin aquest tema i sempre queda la possibilitat de posar sonda amb aliments.
El sèrum té nutrients bàsics... però que a una hora o altra cal incorporar l’alimentació oral.
No hem de donar al pare cap menjar nosaltres!! Ho han de fer les infermeres per monitoritzar el que passa.
I el mateix amb l’aigua. Que li donaran amb espessant. Si triguen a venir (el personal auxiliar) per l’aigua el màxim que podem fer els familiars és mullar-li la boca amb una gassa amb aigua.

Comprendràs que, amb aquestes instruccions donades directament per la doctora a la meva germana i que tot seguit ens va traslladar a nosaltres, a mi ni se m’acudís de provar de donar-li una sola cullerada de res al meu pare.

Jo, senzillament, et venia a preguntar si allò que havia dit la doctora que faríeu, de provar de donar-li menjar al meu pare, ho havíeu fet i com havia anat. I em vaig trobar amb tu que, injustament, em vares tirar la cavalleria per sobre i em vares acusar de no voler que el meu pare tiri endavant i vares afirmar que els familiars ens neguem a alimentar-lo. Poca broma, amb les acusacions!

Aquestes paraules desafortunades i aquest tracte injust no me’l mereixo, ni jo ni cap dels familiars preocupats per la salut d’algun pacient, quan els malentesos, que deixa’m dir-te que no són pocs els que hem pogut detectar des que els meus pares són ingressats aquí, són provocats per la manca de comunicació entre el propi personal del centre hospitalari.

Entenc que tu vas atrafegada. Entenc que tots i totes hi aneu. Entenc que cadascú té la seva manera de fer. Entenc que teniu una ratio de malalts molt elevada, es nota d’una hora lluny. Aneu de corcoll i no podeu dedicar el temps que necessitaria cada malalt. Entenc que cadascú té el seu caràcter i la seva manera de dir les coses. Ho entenc tot. Excepte la manca d’empatia. Hi ha línies que no es poden creuar.

Com a familiars, fem el que podem per intentar cobrir totes les hores que podem i estem preocupats per l’estat de salut dels meus pares i la gravetat de la patologia del meu pare.

Espero que entenguis que dir-me, amb to reprovador, “vosaltres sabreu si voleu que el vostre pare tiri endavant” i que, després d’explicar-te que el que tu em deies no quadrava amb el que ens havia traslladat la doctora, i fer-te veure que en tot cas hi havia hagut un malentès intern i que les instruccions que jo tenia, per part de la doctora, eren de NO donar aliment al meu pare, encara insistissis a dir “jo, si els familiars us negueu a donar-li menjar, no puc fer res”, és d’una perversió que cap persona familiar d’un malalt greu ingressat a un centre hospitalari es mereix.

Tant els familiars dels meus pares, com totes les persones alienes a la família que ens ajuden en l’acompanyament hospitalari i en la seva cura, rebem les instruccions que la doctora ens dóna, a través del whats que ens fa la germana que ha pogut desplaçar-se a parlar-hi, justament per anar coordinats i seguir tots les mateixes pautes i instruccions.

Si resulta que, després de les instruccions que la doctora havia donat al matí a la família, al torn de tarda, havíeu donat unes quantes cullerades de iogurt (en una de les poques estones que no hi havia cap acompanyant a l’habitació) i havia anat bé i havíeu decidit, unilateralment, que ara ja ho podíem anar provant els familiars, és un aspecte que no podem conèixer si no ens el dieu. Parafrasejant-te a tu ‘no tenim cap bola màgica’.

Tot i així, entendràs que entre les instruccions d’una doctora i les d’una infermera, triï les de la doctora, no?

Les teves paraules em varen provocar dolor, per immerescudes i injustes.

Aquest dolor es va veure agreujat perquè la segona part de la teva “bronca” es va produir a l’habitació, amb la meva mare que no està bé, d’espectadora.

Aquest matí la meva germana no ha pogut desplaçar-se però sí que ha pogut parlar per telèfon amb l’infermer que hi havia. Li ha tornat a dir que, seguint les instruccions de la doctora, els familiars encara NO li podem donar menjar al meu pare. Cal que sigui el personal d’infermeria que ho faci i anoti els resultats a l’historial per conèixer l’evolució. L’infermer que ha parlat amb la meva germana aquest matí ha dit que ell s’ocuparà de traslladar-ho al torn de tarda, perquè quedi clar.

Permet-me que ho deixi aquí.

Cordialment,


Ceneta Pi

Filla del Joaquim i la Maria, ingressats tots dos a l’habitació 368 del sociosanitari on tu treballes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada