A la nova república catalana garantirem els drets dels infants, oi?

5/6 - Els infants no són objectes, són subjectes. Sobren places de centres i falten ajudes reals, al territori, per a les famílies

El nostre sistema de protecció a la infància ha d'aconseguir que només es treguin els infants de casa seva com a darrer recurs, havent exhaurit totes les possibilitats d'ajudar la família sense separar-los dels seus fills o, és clar, en casos flagrants, amb indicis clars de maltractaments per acció o per omissió. No ens oblidem que la maldat existeix. Hi ha pares que fan mal als seus fills i hi ha policies que es deixen subornar i polítics corruptes i un llarg etcètera de coses a la nostra societat que no funcionen com haurien de funcionar. Però aquests casos són minoria, la majoria de pares a qui han retirat la tutela dels seus fills no responen a aquest perfil. Més aviat són persones que estimen molt els seus fills però necessiten ajuda perquè tenen dificultats vitals que comporten conseqüències no volgudes que afecten els fills, però, tot i així, els fills volen viure amb la seva família, malgrat les dificultats. De vegades, senzillament són famílies que tenen un model relacional o vivencial que difereix de l’estàndard i la nostra societat no està disposada a tolerar-lo. Com a societat, tenim el llistó molt amunt pel que fa a errors i perills, quan es tracta de les famílies i, en canvi, tenim la màniga molt ample quan aquests errors o perills venen d’actuacions de l’Administració.

SOBREN  PLACES de centres residencials d'acció educativa i FALTEN RECURSOS per treballar amb les famílies i ajudar-les de veritat. SOBREN PROFESSIONALS DE DESPATX i FALTEN PROFESSIONALS DE CARRER, DE BARRI, DE TERRITORI.

Els fills no són propietat dels pares, asseveren veus que aproven l’actual sistema. Hi estem d’acord. Però tampoc no són propietat de l’Administració. No són objectes, són subjectes. Els seus drets estan recollits a la Convenció dels Drets dels Infants i a la Llei dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència, aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya, l’any 2010. 

Lamentablement, la descripció d’aquests drets és general i les bones voluntats polítiques i legislatives cal saber-les dotar dels recursos necessaris, per part dels polítics, i implementar amb professionalitat, rigor i imparcialitat, per part dels tècnics. No dic que no n’hi hagi que ho facin, però fins i tot els bons professionals que fan la feina amb rigor, ho tenen magre, el sistema empeny al desemparament, perquè no està ben dotat de recursos d’ajuda real i efectiva a les famílies, de proximitat, al territori.

L’interès superior de l’infant, en què es basen totes i cadascuna de les resolucions de desemparament i tutela, no existeix. Existeix l’interès de cada infant, que serà diferent del d’un altre infant.

La llei preveu que els infants de certa edat o cert grau de maduresa siguin escoltats, però no sempre se'ls escolta. I, sovint, quan es fa és per poder dir que s’ha fet, si el que l’infant diu no quadra amb el que el professional pensa, com a molt, se’l sent; no se l’escolta.

En el nostre sistema de protecció a la infància els infants i adolescents són ‘usuaris’, les seves circumstàncies ‘expedients’ i la resta, el ‘sistema’. Hi ha un menyspreu per com se senten realment els infants i adolescents, no se’ls escolta, ni se’ls mira; se’ls llegeix. Els professionals es passen llargues hores redactant informes, però pocs aixequen la mirada per mirar-se els infants i escoltar-los veritablement.

Article 5, d'una sèrie de 6 articles, sobre el sistema de protecció a la infància de Catalunya. Tots publicats en el blog TRES14SETZE. Gener de 2016